OPINIÓ
Opinió 02/12/2016

Revolució i cultura

Melcior Comes
3 min

La nostra generació, em sembla, no ha tingut gaire la dèria de la Revolució. La generació dels nostres pares, que va viure la transició de la dictadura a aquesta democràcia —tan foradada—, va aspirar d’alguna manera a una forma de societat totalment emancipada, en la línia de tot el pensament utòpic, anterior i posterior a la Revolució Francesa. Aquells joves carregats d’aspiracions tan dignes, a qui l’edat sovint acaba convertint en burgesos amb mala consciència, zelosos de ‘lo seu’, els hipòcrites clàssics del caviar i d’abaixeu-me els impostos; comunistes de saló, rojos de cafeteria que, tot i les infàmies evidents del règim cubà, aquests dies feien elogis del castrisme, perquè tenia bons hospitals (un mite, llegiu els blogs dels dissidents) i ningú passava gana (una mentida, llegiu els blogs dels dissidents una altra vegada).

Tot i el xarampió antiburgès que sovint aclapara certs joves, poca gent creu en la pólvora poètica de l’assalt al poder, o en aquella societat meravellosament igualitària, amb la justícia carregada d’exemplaritat: la fi de qualsevol forma d’opressió o necessitat, la coloraina infantil d’una societat sense conflictes. Hi ha hagut, com sempre, individus radicalitzats, sobretot cap a l’esquerra, més que res per mimetisme; hereus de la sempiterna lluita ‘social’ han estat més a prop d’una certa idealització de la democràcia que no del pensament radical clàssic amb les seves accions violentes o poc respectuoses amb les llibertats (i les propietats). Hi ha qui s’ha radicalitzat a la dreta, amb la cosa feixista —i hi haurà qui, ja sent 'dels nostres', es converteixi a l’islamisme, com ha acabat passant a tots els països del nostre entorn—, i també hi ha qui s’ha convertit en un fanàtic del lliure mercat, de les llibertats enteses com a llei del més fort, partidaris de la jungla capitalista enmig de la qual senten que poden triomfar. Però en general ningú sol sortir del botador democràtic; tothom accepta que dins el joc dels partits, les votacions i les lleis del respecte mutu es pot viure millor, sense tampoc qüestionar que la manera més adequada de crear riquesa sigui a través del mercat, se’l reguli d’una forma o de l’altra. Tenim comunistes declarats, com tenim feixistes conspicus, però al final tots s’acaben avenint gairebé sempre a les lleis del respecte a la pluralitat o de la llibertat (també d’empresa…). No cal la Revolució perquè ja hi som, en ella: hi som si aprofundim en la democràcia, si fem el capitalisme més just, etc. I sobren ja tantes ganyotes. Tot això és molt imperfecte, és ben sabut, però les alternatives històricament assajades per millorar aquests invents —de l’antiga URSS a Veneçuela— s’han mostrat horripilants. “L’infern climatitzat”, com deia algú en parlar del món occidental capitalista, no té altra alternativa que parar l’aire condicionat, i llavors tothom comença a patir calor, a ofegar-se, i els que més sofreixen acaben sent els que ja són ara més vulnerables. Ai.

L’única Revolució pendent és la cultura, com a expressió i difusió del millor que ens podem donar a nosaltres mateixos. La cultura és la vertadera utopia: un país que posi el millor en primer pla, que fomenti el coneixement, la saviesa, l’espiritualitat i l’excel·lència moral, la curiositat per tot allò que s’ha dit i encara pot dir-se sobre l’home. Per això cal una política democràtica, que posi davant de tot la cultura, és a dir, la veritat per sobre de la ideologia i les manipulacions interessades. Qui busqui la veritat —un científic, un escriptor, etc.— sempre serà el més revolucionari de la tribu, encara que acabem consagrant homenatges als més mentiders o que més ens han fet sofrir.

stats