En aquest país mantenim una relació conflictiva, anòmala, amb la mort i amb la corrupció. Els moderns estudiosos de la ment humana s’han adonat que la percepció de la brutor té alguna cosa a veure amb les actituds polítiques. Després de fer molts estudis, ja sabem que la gent més obsessionada amb la neteja sol ser conservadora; i els que tenen menys manies solen apostar per opcions polítiques radicals. Que les senyores polides i maniàtiques siguin habitualment conservadores no sorprèn ningú; tan poc com que els jovenots despentinats i poc perfumats –i amics dels cans i moixos– tinguin idees revolucionàries. Fins i tot s’ha pogut demostrar que en situacions momentànies de brutor i males olors la gent tendeix a donar respostes més conservadores a problemes socials: res no acaba de ser clar –raonable–, doncs, en aquest aspecte.
La mort, en la nostra cultura, sembla que dóna una aura afegida, un plus de sacralitat. És com els cabells; en el cap d’algú ens semblen una cosa preciosa, fins i tot acariciadora; quan en trobes un sobre una taula resulta que fa fàstic. Aquestes inversions… Així, basta que un escriptor es mori perquè comenci a ser bo; sovint perquè els editors comencin a reeditar-lo, o fins i tot a decidir-se a publicar aquelles obres que abans no els feien fred ni calor. A les Universitats fan el mateix; només estudien els autors morts, tot el que pugui aportar un escriptor viu no importa gaire a l’acadèmia. La mort envesteix les coses d’una llum elevada, les dignifica i poleix, tanca un sentit que amb la vida en marxa semblava massa obert i inabastable. En l’afer Barberà s’ha vist el mateix; el PP l’havia fet fora i menyspreat –aquella pesta–, el mateix PP que ara plora i fins i tot busca carregar el mort a tots els crítics amb la gestió de “la gran” alcaldessa: “la millor d’Espanya”, s’atreveixen a dir. La pressió sobre la senyora ha estat notable, és ben cert, però res que no s’hagués buscat amb les seves martingales (qui no vulgui pols, etc.). Em sorprèn bastant el victimisme dels criminals declarats i indubtables, aquestes llagrimetes patètiques de Maria Antònia Munar, per exemple. ¿Per què se suposa que això ens ha de commoure? Hi ha molta gent que pateix daltabaixos des de la innocència i la virtut; hi ha molta gent moralment extraordinària que va morir el mateix dia que la senyora Barberà. Són aquests els que haurien de merèixer el nostre homenatge i la nostra compassió i simpatia; i no aquests altres, en els quals ens fixem simplement perquè són polítics i tenen càmeres a l’entorn.
Les notícies haurien de parlar-nos també d’aquesta altra gent; d’aquell polític que es jubila després de dues o tres legislatures sense màcula; d’aquella funcionària municipal que va estar quaranta anys en un despatx i mai no va tocar ni un euro que no fos seu. De tota la gent que regala el seu temps al servei d’una causa moral: ajudar els més necessitats, recaptar aliments, donar refugi als desemparats. No hi ha cap més gran espectacle que la moralitat; d’això se n’haurien d’encarregar les esglésies –de recordar-nos-ho–, en lloc de fer homenatges al general Franco i homilies de vòmit als pitjors de cada casa. Però ens fascinen els malvats, i ens mirem els seus tripijocs corruptes com a formes de geni, com a construccions potser tramposes, però enginyoses i admirables. Fer-li un minut de silenci es converteix en un acte més d’hipocresia, però no fer-l’hi és buscar el focus, és una forma de seguir amb l’esperpent que dóna tanta vida al país. Tot plegat és tan deplorable que fa més rialles que pena.
