Veig que els turistes ja comencen a afartar. Les imatges i els vídeos que aquesta setmana han corregut per les webs ens mostren una altra vegada la massificació turística de centre de Palma, i ens remeten a allò que molts mallorquins ja sabem i que és propi de qualsevol ciutat “bella” de l’arc mediterrani. A Barcelona la cosa és irrespirable –a Palma ja es pinten les parets com a protesta, alhora que es dóna la benvinguda als refugiats…–; a certes hores, a les Rambles no hi cap ni una agulla, tot està farcit de genteta encantada, distreta i viatgera. I els indígenes no s’hi senten a casa –i ja no hi van–, cosa que pot acabar passant també a certes barriades de Palma. Els turistes agraden, però fins a un cert punt; són necessaris perquè donen feina –i amb el pa no s’hi juga–, encara que aconsegueixen fer-nos una rara sensació d’inexistència.
El turista s’interessa per les pedres i pels morts, per les platges, una mica per la gastronomia, molt per la diversió, però ben poc per la cultura i per la gent que habita l’entorn, pels vincles vius. Tinc un amic que se sent ofès quan una turista li demana una adreça, perquè el que voldria ell és parlar-hi, mostrar-li ell les coses vertaderament interessants, dur-la als bons restaurants i cafès i qui sap si ‘regalar-li’ d’altres meravelles… El turista no és el viatger antic: és el seu revés hipòcrita; el viatger venia amb ganes d’aprendre, de fondre’s i de parlar. El turista va a la seva: usa i abusa, tasta i se’n va: consumeix ‘visites’. Conec gent que parla dels països que ha visitat amb posat de golafre: “Ja hem fet el Vietnam, ara ens toca el Japó i Austràlia…”. Consumim trossos de planeta, convenientment cuinats, i tan sols perquè hem passat per allà quinze dies de visita guiada.
Una de les coses que més sorprenen els catalans que visiten Mallorca –perquè això no passa a Barcelona– és adonar-se que aquí tots els cartells, en els nuclis costaners, estan en idiomes estrangers, que les cartes dels restaurants, els rètols, les primeres paraules que se’ls adrecen…; tota l’illa s’ha rendit a l’altre –al turista, al negoci– sense conservar cap traça d’identitat pròpia. El turista aconsegueix convertir-ho tot en joc, en ironia, botigueta típica i pati infantil, en parc temàtic i d’atraccions. Als indígenes no els queda altre remei que resistir, perquè tot això és com viure en una ciutat ocupada, en una estranya guerra del plaer i de l’oblit.
Com tot, es tracta d’un problema de mesura. El que pot acabar passant ho sabem per Venècia: tota la ciutat es transforma en un museu, en un decorat que manegen els immigrants. A Venècia no hi ha cambrers italians: són indis, xinesos, pakistanesos. I pràcticament no es troben italians pels carrers –o només els ‘gondolieri’, que canten i criden mentre remen–: tots han marxat fora, expulsats tant pels preus immobiliaris a l’alça com per la massificació. Tanmateix, la cosa té mala resposta. En el fons, el que ens agradaria és més exclusivitat… Quan ens queixem de la lletjor que comporta la dèria turística, ens estem queixant de la seva pobresa: el turista és com la majoria de nosaltres, classe mitjana típica. Si el nostre paisatge costaner és tan barroer també és per això: ens fan falta diners per permetre’ns uns poblets costaners que fossin com Cadaqués, Saint-Tropez o Taormina. A tothom li agraden els palauets de Sitges. Si Mallorca no és més bella és perquè –tot i la sagnia fiscal– no la podem pagar més guapa: Formentera és més salvatge i natural –un paradís, encara–, per això passar-hi una nit –o comprar-hi una caseta– costa quatre vegades més que a Mallorca. El prejudici contra el turista és una mania de classe mitjana: una forma d’autoodi perquè el turista no és res més que un mirall.
