OPINIÓ
Opinió 15/07/2016

El barber i la nostàlgia

Melcior Comes
3 min

Una de les coses més odioses que hem de suportar els homes són les cues a la barberia. Tallar-se els cabells és una obligació estètica, directament lligada amb la necessitat de tenir un aspecte presentable a la feina i en societat, però molt sovint és una servitud embafadora, pesada i bruta, que ens obliga no només a les cues –sempre abominables– sinó a haver d’aguantar les típiques converses de perruqueria.

Es tracta d’una xerrameca d’una banalitat irrevocable, en la qual es mescla la política pel boc gros amb la tafaneria més grollera, i la disquisició futbolística amb aquell pessimisme amollat amb alegria dels fatalistes resignats i curts de vista, que ens omplen les orelles amb tota mena d’aforismes feridors sobre la vida, els doblers, el món i les seves jerarquies, etc. Els perruquers sempre es caguen en tot. “Com vol que li talli els cabells?”, em demanen. I jo que no tenc molta idea d’estètica capil·lar, però sí que sé que no suport que m’adoctrinin –ni vulguin 'xiquetejar' sobre qui sóc i a què em dedic i què n’opín de tal– sempre dic el mateix: “En silenci!” Per tot això he preferit anar a les perruqueries de dones. Encara que sovint em diuen que allà només tallen i arreglen senyores i senyoretes jo estic disposat a pagar el que sigui per no haver de tornar al martirologi de les barberies dels senyors. Les perruqueres són un dels grans actius del nostre món moral; allà on el perruquer hi posa barroeria i filosofia de cigaló, la perruquera hi aboca ironia, delicadesa, suavitat i tovalloles netes i olor de tint, aquella saviesa de la quotidianitat ben afermada. He conegut perruqueres magnífiques. Durant tota la meva infantesa vaig disposar d’una perruquera –Maria d’Inca– inigualable, una dona d’una calidesa, d’un humor i d’una veritat que sempre enyoraré. He pensat molt en ella aquesta setmana, quan s’ha sabut que el president de la República Francesa, el gairebé calb François Hollande, té un perruquer personal que s’embutxaca 9.895 euros mensuals! Això equival a 791.6 talls de cabells a 12.5 euros cadascun; o, el que és el mateix, en jornades de 35 hores setmanals, tallar els cabells a un client cada 10 minuts, sense cap mena de descans. El perruquer Oliver B., però, no ha de prendre el pèl a gairebé 800 persones al mes, sinó tan sols al president amb alopècia, per qui ha d’estar disponible, això sí, les 24 hores del dia, els set dies de la setmana amb la pinta a punt. El perruquer està tan al servei del president que en saber-se la xifra del que s’embutxaca ha hagut d’explicar que per culpa d’aquesta feina s’ha perdut el naixement dels seus fills –un drama, escolti–, i que es veu amb l’obligació d’anar a cada un dels viatges oficials d’Hollande, no fos cas que s’hagués de redreçar alguna clenxa devers Istanbul, per exemple. El perruquer pentina 'La Grandeur' cada matí i abans de cada roda de premsa, i, si calgués, també pot cridar la maquilladora, que cobra 'només' 6.000 euros. Poca broma; Hollande té assessors que li escriuen els discursos, com en tenen tots els presidents, amb una retribució superior. A França els escriptors poden fer-se milionaris –i no només els perruquers–; això és civilització; per alguna cosa a França inventaren el concepte.

Un bon perruquer no té preu, aquesta és la veritat. Després de vagar durant dècades entre barberies d’homes infernals i perruqueries de dones que només són una còpia falsificada d’aquell paradís perdut del carrer de la Font, per fi he trobat un perruquer perfecte per a mi. Es diu Umer Sharif, és del Pakistan, i no parla ni català ni castellà, només cobra 6 euros i s’hi entreté mitja hora. És delicat, gros i ja no jove, i al fons dels seus ulls negres com tinta hi veig aquesta veritat: tampoc no ens cal tanta pardaleria.

stats