Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Els ressentits

No hi ha res més trist que viure amb por. La violència islamista que sotraga Europa impressiona qualsevol ciutadà de bona fe, i ens retorna a èpoques passades, per exemple fa cent anys, quan era el terror anarquista el que podia omplir de sang i runa qualsevol carrer de capital de província. Vivim en un món relativament còmode, sanejat i ben comunicat, que conviu al mateix temps amb l’horror més primari i bestial per culpa de tots els vells fantasmes que des de sempre han acompanyat la modernitat liberal: el fanatisme, l’avorriment, la impossibilitat de construir-se una identitat pròpia en un món que ens acaba deixant massa a lloure —tanta llibertat esgota…—, cosa davant de la qual molts joves reaccionen amb mostres desaforades d’angoixa. Les nostres societats semblen no oferir cap mena d’èpica o de transcendència il·luminadora, i deixen tot un plegat de fills de la immigració sense altra alternativa que un fals retorn a una identitat exacerbada. El fanàtic religiós islamista no és el fruit d’una ànsia de retorn a un passat medieval impossible, sinó tan sols una mala assimilació del present postmodern: no té una utopia a imposar per la força, sinó un problema que el mata i amb el qual ens mira de fer mal a tots plegats. És com una malaltia infecciosa.

El problema de les malalties és que sovint el remei que hi volem aplicar les empitjora. Ara mateix es percep arreu d’Europa més ràbia i impotència —després de Niça, després de l’assassinat d’un capellà a Normandia— que no fe en els principis democràtics, unitat i confiança en la tasca de la policia. Tot plegat dóna ales a l’extrema dreta, als populismes més negres, i a un cert bonisme des de l’esquerra que fa els ulls grossos quan cal tot el contrari: mirar prim.

A les nostres societats no hem aconseguit bones quotes d’integració. Els immigrants viuen a part, massa sovint, i totalment desvinculats de la vida pública, de les festes populars, de la participació democràtica, de la política, de la cultura. Això aixeca murs allà on hi hauria d’haver una sola comunitat integrada, atenta també a quins dels seus membres s’estan radicalitzant. El problema és que no ens coneixem a nosaltres mateixos, i no podem saber fins a quin punt els nostres veïns poden deixar-se emportar per una deriva que ens pot fer molt de mal a tots plegats. No es tracta de desconfiar els uns dels altres com a les societats totalitàries o durant les caceres de bruixes, sinó de posar en primer pla la societat civil, la que ha d’estar alerta dels seus propis fantasmes, a l’aguait dels que queden enrere i dels que des del ressentiment i la impotència ens volen destrossar la vida.

De radicals disposats a fer mal, sempre n’hi haurà; a Alemanya s’està veient que els joves fanàtics de l’extrema dreta són capaços, tot i ser alemanys de soca-rel, de passar a l’altre bàndol i anar-se’n a Síria a militar a l’anomenat Estat Islàmic. Hitler ja captava els primers nazis entre els comunistes més abrandats. Acabarem veient que les polítiques que ha aplicat Israel contra Hamàs fins i tot són moderades davant del que pot arribar a plantejar un desafiament terrorista d’alta magnitud a Europa. Tot això passarà, perquè es vulgui o no estan perdent la partida; els terroristes no poden fer res contra els estats, amb el seu poder cada vegada més omnívor, i contra una modernitat que es basa en l’hedonisme, però també en una identitat que vol fer-se sobretot publicitària. El problema és lluitar sense comprometre els nostres valors; guanyar sense corrompre’s; triomfar sense humiliar encara més i motivar respostes més agòniques i acarnissades. Aquest és un problema policial més que polític, encara que apel·la a la política, que haurà d’estar a l’altura, i això serà el més complicat.