Potser a falta de res més entretingut, aquest estiu l’estem passant parlant dels turistes, com l’any passat parlàvem del burquini o sempre hem parlat dels incendis forestals. Podríem parlar també del masclisme (evident i clàssic) de la cançó de l’estiu –‘Despacito’–, de la mida, misteriosament decreixent, dels pantalonets curts de les al·lotes, o de les mesures dels governs de torn per aturar allò que Ortega en deia pomposament “la rebel·lió de les masses”, sigui en forma de turistada ansiosa d’oci o de cos democràtic que ha decidit que vol disposar de la seva pròpia sobirania nacional.
A Mallorca s’ha limitat el nombre de turistes que podran visitar-nos –435.707 places; amb una xifra així tornarem a sentir grills i l’olor de la pinassa; l’executiu autonòmic pot regular places i llits, no caps i barrets–, sense que sapiguem de quina manera es pot fer aquesta mesura efectiva. Alhora que se’ns reitera que es perseguirà el lloguer il·legal de temporada. I tot sona molt bé, és cert, però es proclama això ara, en ple agost, amb el problema esclatant-nos davant dels nassos, demostrant que es fa més de cara a la galeria que no amb vertadera capacitat d’incidir damunt de la realitat.
Dubto molt que res d’això sigui més que propaganda política, ganes de marcar paquet davant del votant ingenu. Ja veurem com dormim el proper mes d’agost; de moment, aquest estiu no aconseguim ni fer la migdiada, perquè l’apartament turístic que aboca al nostre pati de darrere vessa de borratxos que canten fins que surt el sol. Se suposa que això serà il·legal amb aquesta llei meravellosa. Tant de bo haguessin fet aquesta llei el mes de desembre, com se’ns va prometre l’estiu passat, quan ja ens empantanàvem amb una densitat de població que ens iguala a Bombai. I tant de bo s’estigués en condicions de posar remei immediat als problemes d’incivisme que pateix la ciutadania, sense que la Policia Local es renti les mans davant de la majoria de casos. Aquestes coses, massa sovint, són problemes policials, no polítics. Se’n fa un ús polític per determinats interessos, pels mateixos motius que es busca masclisme a la cançó de l’estiu. Tot sigui per penjar-se medalles. Mentrestant, si vostè té un problema haurà de buscar-se tot solet la solució. Pot anar a llogar un piset a un altre barri, i posar el propi a Airbnb. Per exemple.
Dels turistes, n’hem d’aprendre moltes coses. La immensa majoria d’ells venen de països més nets, cívics i políticament decents que no ho és casa nostra. L’atractiu d’Espanya és que això és Xauxa, el Far West amb piscina. El turisme ens va civilitzar, i si no estiguéssim cecs i no fóssim tan xovinistes podríem encara aprendre molt més, per exemple a fer política com els alemanys. Això és Espanya, i ja sabem què passa aquí: fot qui fot i visca el Rei. “Respecti el silenci portuguès, si no, marxi a Espanya”, diu una cèlebre pintada a Lisboa que corre aquests dies per les xarxes.
Podríem aprendre a regular aquestes coses tal com ho fan els anglesos, i gravar amb taxes les pernoctacions a determinades ciutats, com fan francesos i italians. Aquesta gent ve aquí i es torna bàrbara perquè en tenim fama, i perquè veu que aquí fem desgavell i no passa res. El mateix senyor que aquí crida, s’emborratxa i va sense camisa camina devotament admirat i en silenci quan es passeja per Berna o per Berlín. Aquest senyor que és incívic a Palma o Barcelona ens podria donar lliçons de moralitat pública. Però bé, tampoc no li queda tant al mes d’agost.
D’aquí a dues setmanes tot això tornarà a la tranquil·litat, o potser hi haurà un altre gran problema que absorbirà l’atenció de l’opinió pública, com una guerra nuclear a Corea. Llavors aquest assumpte semblarà menor; ens semblarà ridícul haver-hi dedicat dues converses de sobretaula.
