OPINIÓ
Opinió 01/09/2017

El tallagespa

Melcior Comes
3 min

En Philip Roth explica un acudit (no recordo a quina novel·la) que exemplifica molt bé l’egoisme humà; diu que quan a algú li expliquen que ha mort el seu veí, el primer que pensa és: “¿Qui m’arreglarà ara el tallagespa?”. Per molta moralitat que vulguem exhibir, l’egoisme és una força primària. El primer que pensem quan hi ha un daltabaix és de quina manera ens afecta a nosaltres –o potser com ens en podem aprofitar?–; la solidaritat amb els altres ve després, si arriba. El filòsof d’origen lituà Emmanuel Lévinas, però, ens vol fer creure el contrari; ve a dir-nos que primer hi ha una empatia immediata, i que és precisament contra aquesta obligació visceral, cega i inadvertida que reaccionem amb violència i egoisme. Com més gran i comminatòria és la crida primera més dura pot arribar a ser la resposta. Seria en la moralitat on hi ha la clau per entendre l’immoral, doncs. Sigui com sigui, arran dels atemptats a Catalunya hem vist les dues coses.

En primer lloc, la solidaritat de la gent, el revés exacte de la sòrdida mossegada terrorista: la fraternitat, l’ajut mutu, l’abraçada entre membres de diferents comunitats, l’aposta per l’entesa, la pau, el diàleg i el perdó. Al mateix temps, hi ha qui ha reaccionat com l’acudit de Roth: ¿de quina manera m’afecta? I, ¿com en puc treure tallada? L’espanyolisme ha estat el primer a mirar de treure partit del dolor. De tot el que passa se’n fa un ús polític que reforci certes idees sobre la unitat d’Espanya; s’ha volgut aprofitar el riu de sang per fer girar la roda del molí de la integritat territorial.

L’espanyolisme, com a forma de nacionalisme duríssim, és tota una mentalitat; reacciona sempre de la mateixa manera: amb egoisme. Que algú parla català? Això afecta la llengua castellana! Que hi ha zones riques que poden eclipsar la capital del regne? Això s’ha de corregir! Que un esportista o artista català té prestigi i triomfs a l’estranger? Se l’han d’apropiar, etc. Tot s’ha de llegir en clau espanyola; tot s’ha de polititzar: trens, autopistes, inversions, llengües. ¿El català? S’usa per menystenir el castellà! Tot s’ha de llegir de tal manera que serveixi per donar embranzida a la idea d’una Espanya única, unitària i uniforme.

¿Els atemptats de Barcelona? Culpa de la política catalana, massa ocupada amb el sobiranisme. Culpa de la policia catalana, que no hauria fet cas dels avisos de Madrid. Culpa de les polítiques catalanes d’educació i integració, ja que els terroristes s’haurien criat i educat a Catalunya, i no s’hauria detectat l’imam adoctrinador, etc. Tot és culpa de qui qüestioni els manaments bàsics del nacionalisme espanyol, perquè només de qüestionar-los ja et fas culpable del que sigui que pugui passar… En aquest cas, en primer lloc ve el dit acusatori.

I al mateix temps, la promoció del contrari, com a remei: la policia nacional, el president del Gobierno i ministres, la monarquia. Les manifestacions contra el terrorisme es volien convertir en propaganda espanyolista, encara que per posar fre a això s’han convertit en clams a favor d’un catalanisme democràtic, de dol, sí, però pugnaç i més que mai republicà, indomesticable i fart. S’ha de fer molta política per corregir el politiqueig.

És una llàstima que se’ns vulgui enganyar d’una manera tan barroera. Els terroristes tenen una agenda política, i no fa falta ser expert en islamisme per estar-ne assabentat: lluiten per un canvi social, per una mena de retorn a una edat mitjana mítica, el califat. Qualsevol oposició a això també és política, es faci en nom dels valors occidentals o de la cristiandat. Una cosa fascinadora del nacionalisme espanyol és que es percep a si mateix com a natural. Espanya i la seva bandera els són tan obvis que ni s’adonen que parlen en prosa.

stats