OPINIÓ
Opinió 21/07/2017

Els toreros morts

Melcior Comes
3 min

No fa falta ser aficionat a les novel·les policíaques o al cinema criminal per sospitar. Perquè és un moviment típic d’aquesta mena d’històries: s’ha de fer callar a qui sap massa. Que un nombre bastant elevat d’imputats per corrupció hagin acabat els seus dies abans d’hora potser cau dins els marges de la normalitat estadística; a Espanya hi ha tants imputats, i la justícia és tan lenta, que és ben normal que s’acabin morint abans de poder retre comptes, o que caiguin en el suïcidi. Però tanmateix hi ha coses que fan ballar el cap, i no ens ha de sorprendre que les xarxes socials vagin plenes durant aquests dies d’acudits i hipòtesis llamineres sobre què pot haver passat amb Miguel Blesa, un senyor que va tenir la sort de ser inspector d’Hisenda al costat d’un jove amb moltes ínfules que es deia José María Aznar. Un senyoret engominat i caçador de búfals, de dits llargs premonitoris, que va arruïnar molts petits inversors en l’afer de Caja Madrid. Alguns dels enganyats se suïcidaren. Quina història més negra. Espanya, l’hem d’estimar perquè no ens agrada, com deien els falangistes.

I no és el primer mort en aquest afer tenebrós, clar; el senyor Lapuerta, extresorer del PP, en coma després d’ensopegar a casa; la dona d’un portaveu, imputada, morta en un hotel de Bilbao; un exassessor de Javier Arenas, periodista, trobat al fons d’un barranc, la poesia; la mort de Rita Barberà, que no feia dieta; la del jutge Pedreira, encarregat del cas principal: Gürtel. Són ja una desena de morts. Sense incloure-hi un sicari veneçolà, que va ser trobat penjat a Lleó, amb l’encàrrec escrit d’assassinar un polític per part d’un empresari gallec relacionat amb Gürtel, José María Núnez, també mort a l’exili canari després de perdre milions. Tot plegat fa olor de Mario Puzo, però també de Balzac, Wolfe, Chirbes o Saviano. ¿Massa casualitats? És possible. ¿Però qui correrà el risc d’investigar-ho?

¿Qui s’atrevirà a fer massa preguntes, i acabar amb un estrany atac de cor o capolat dins un cotxe, tristament accidentat? Aquí, poca gent abandona ‘la sagrada mitja distància’ o la més còmoda trinxera ideològica, la que pot anar fent sense preocupar-se dels fets. Que sembli un accident és un dels 'leitmotivs' d’aquesta mena de crims polítics, que són molt antics, i dels quals mai no s’acaba de treure l’aigua clara, fins que tots els implicats són morts, o ni així. Fa molta por. Però ens ho agafem amb una mitja rialla obscena, encara que el que aquí estigui en joc sigui tan important com el dret a la vida o el dret a la informació. Com diu no sé quin personatge de western: “Volia justícia però m’he de conformar amb la venjança”. Volia veritat però m’he de conformar amb la ficció especulativa i amb les teories dels escriptors de diaris. Ser del PP és més perillós (plata o plom) que ser independentista. Això és un fet. Entre cementiris i presons, gairebé no hi ha qui vulgui ser subsecretari de Foment.

La crisi va suposar la caiguda de molts vels màgics, aquella prosperitat a l’espanyola basada en el vent i el sol que més escalfa, i una democràcia que volia fer-nos veure que havia deixat enrere el franquisme, només perquè ens donava consum i sèries de televisió sense censura, encara que de pagament. Ara ja sabem el pa que s’hi dona; el plom que s’hi reparteix. I el desencís és majúscul. Però què s’hi pot fer. Res, ni tan sols deixar-se enganyar. O anar-se’n, com pretenen els catalans; i els ho posaran molt difícil. Des del Gobierno em van respondre el mail on els demanava si permetien el referèndum; això van dir, entre d’altres coses: “Puede tener la certeza de que este Gobierno, sin renunciar al diálogo, continuará actuando ante el desafío soberanista con la misma firmeza que ha demostrado hasta ahora y bajo iguales premisas”. Són uns toreros.

stats