Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Aquests sí que viatgen

L’altre dia vaig veure el capítol ‘El viatge’ del programa de televisió ‘Amb filosofia’, sàviament conduït per Emili Manzano i Xavier Antich. ‘Amb filosofia’ és un dels millors exemples de com una televisió pública amb vocació de servei pot fer bona programació cultural. Fa ben poc, s’han començat a emetre els capítols de la segona temporada, cadascun dels quals serveix per a mitja horeta de descans intel·ligent i per a unes quantes mitges horetes de rumiar idees. Al començament del programa, els dos codirectors mantenen un breu diàleg introductori. En el cas del capítol de què us vull parlar, va servir perquè Xavier Antich assenyalàs que en molts dels relats fundacionals de les diferents cultures, el relat hi ocupa un lloc central: és el cas del ‘Popol Vuh’ dels maies, de l’antiquíssim poema sumeri de ‘Gilgameix’, del també mil·lenari ‘Mahabharata’ o dels “nostres” relats immortals de l’‘Èxode’ o l’‘Odissea’.

El programa, com molts sabeu, s’organitza entorn de les reflexions de quatre o cinc pensadors entrevistats per a l’ocasió. En aquesta ocasió eren la filòsofa Marina Garcés, el pedagog Gregori Luri, el filòsof francès Frédéric Gros i el sociòleg britànic John Urry. Els talls de veu es van succeint amb fluïdesa, en un to amb un punt casual, molt ben vestits d’imatge i de música. Els quatre pensadors parlen la relació entre el viatge exterior i el viatge interior, del viatge a peu com a viatge genuí, de la relació entre el viatge i el retorn a casa, o de la contradicció entre l’oferta de la indústria turística actual i la vertadera experiència del viatge. Surten coses tan interessants com el record de l’experiència nietzscheana de l’etern retorn, impossible sense la pulsió caminadora de l’alemany, o com la proporció inversa que existeix, segons Urry, entre la distància a què viatjam i la immobilitat a què se’ns sotmet durant el trajecte.

“Tot està preparat perquè viatgem sense trencar amb res”, diu Marina Garcés. La indústria del turisme s’especialitza a vendre experiències que no tenen res a veure amb allò que originalment dóna sentit a un viatge, que no pot ser altra cosa que establir un trencament, o una distància almenys, amb les nostres maneres de cada dia de ser al món o de veure el món. Gràcies a l’estandarització de l’experiència de viatjar, explica Garcés, el turisme contemporani ens garanteix la possibilitat d’anar-nos-en i de tornar a casa sense qüestionar-nos res de la nostra vida.

Cap al final, Marina Garcés diu la que jo seleccionaria com la frase del programa. Tots els capítol del programa ‘Amb filosofia’ permeten fer aquest exercici mental tan saludable: una vegada transcorreguda la mitja horeta, pensar quina frase, o quina idea, ens ha semblat més sorprenent o suggeridora. En aquest capítol, jo triaria aquesta de quan Garcés diu que, en el nostre món d’avui, el “viatge radical”, el viatge en el sentit fort de la paraula, només el fan els emigrants. Ells fan el salt, ells aterren en un món que els és nou i diferent. Si enllaçam la idea amb la llista inicial de viatges fundacionals, les comparacions vénen totes soles. ¿Qui fa, com el poble jueu que fuig d’Egipte, una llarguíssima travessia pel desert? ¿Qui enfronta la seva fragilitat, com aquell guerrer que tornava des de Troia cap a Ítaca, a tots els perills de la mar?

Marina Garcés acaba la seva intervenció en un to gairebé de sorpresa pel seu propi descobriment. No sé si es tracta d’una idea que ja havia elaborat o escrit, o si és el diàleg establert durant l’enregistrament que ho fa possible: parlant d’idees és com vénen les idees. En la darrera frase de la filòsofa s’hi deixa sentir l’eco d’un esbalaïment: “Aquests sí que viatgen!”.