Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Auschwitz a l’aula

Us va agradar, ‘La llista de Schindler’? Jo la vaig veure quan la varen estrenar i no l’he tornada a veure. No record que m’entusiasmàs, però tampoc que em desagradàs especialment. Ara, que hem commemorat el 70è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i de Mauthausen, i que ha sortit a diverses llistes com la pel·lícula de l’Holocaust per antonomàsia, ha coincidit que m’he trobat amb dues opinions molt autoritzades que la dejectaven obertament. Norman Manea, escriptor jueu romanès que va passar alguns anys d’infantesa en un camp de concentració, conta com el va incomodar la inversemblança dels personatges o l’aura kitsch de tota la pel·lícula. W.G. Sebald va manifestar, en una entrevista, que no la podia veure sense pensar que tots aquells extres anirien a beure, quan s’interrompés el rodatge, la seva coca-cola. Manea i Sebald hi veuen l’exemple d’una detestable indústria cultural sortida entorn de la memòria de l’Holacaust, i apunten a la idea que aquest record és tan sagrat que fer-ne una aproximació artística de baixa qualitat, o un producte cinematogràfic dissenyat per rebentar les taquilles, és una vulgarització insuportable: literalment, un sacrilegi.
És una idea que entra bé als bons degustadors de l’art. Però de vegades la vida fa les coses més complexes. Durant el primer trimestre d’aquest curs, amb un grup d’alumnes de Secundària, vàrem llegir a classe ‘El noi del pijama de ratlles’, aquella la novel·la de l’irlandès John Boyne que fa uns anys va ser un ‘best-seller’. Artísticament, i considerada com a literatura per a adults, o com a literatura sense més, és un producte de segona o tercera categoria. Si l’hem de jutjar per coses com la inversemblança dels personatges, o l’aura kitsch, diria que és bastant inferior a la pel·lícula de Spielberg. El cas, però, és que ‘El noi del pijama de ratlles’ em va proporcionar una més que satisfactòria experiència com a professor. La vàrem llegir a classe, un capítol cada setmana, i els alumnes esperaven el dia que tocava lectura. Els va enganxar més que les típiques novel·les juvenils de sexe, droga i rock and roll. Millor encara: els va commoure. Precisament és aquesta emoció fàcil el que la fa menyspreable, diria aquí Sebald. Potser sí, però què voleu: no és fàcil veure alumnes tocats per una novel·la històrica sense templaris ni codis secrets. A mi també em va agradar infinitament més ‘Austerlitz’, però potser cada cosa juga el seu paper. I, per descomptat, els meus alumnes varen aprendre més del nazisme amb la ficció de John Boyne que amb qualsevol llibre de text.

“Però profe, això ja no passa, no?”. Aquest jove lector alertava, sense saber-ho, d’un perill real. El risc d’explicar els horrors del règim nazi és fer creure que l’Holocaust, com a “manifestació del Mal en estat pur”, no té relació amb res que hagués passat abans o després, com si fos el producte d’una peculiar mutació genètica que es va esdevenir en unes coordenades espacials i temporals irrepetibles. “No passa exactament el mateix, però passen coses que s’hi assemblen una mica”, crec que vaig improvisar. Diria que no em vaig equivocar. Per respecte a les víctimes (i, molt especialment, als jueus) cal preservar el sentit de la singularitat d’Auschwitz i del que significa. Però hem de saber explicar que un tal Stalin (que apareixia a les fotos de la desfilada amb què Putin commemorava l’altre dia l’alliberamernt de Mauthausen) va fer coses per l’estil. I parlar de Pol-Pot, o d’Àfrica Central, o de la Bòsnia dels anys 90, o del que succeeix avui mateix amb els cristians de l’Iraq en les àrees dominades per l’Estat Islàmic, que l’altre dia relatava Bru Rovira en una crònica esfereïdora. I dir que potser hi ha una espurna d’Auschwitz a les violències d’escala més petita. Si no serveix per a això, de què serveix parlar-ne a l’aula?