Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Benvolgut Ali Lmrabet

Benvolgut Ali Lmrabet,

Llegesc en els papers que tornes a estar en vaga de fam. No te’n falten, de motius, per denunciar els atropellaments que comet el regne de Marroc contra la llibertat d’expressió i, més encara, contra la teva persona. El 2005, quan ja havies estat a la presó i ja havies fet una vaga de fam, et varen condemnar a passar deu anys sense exercir la teva professió de periodista. Ara que han passat els deus anys, et neguen la renovació del document d’identitat i del passaport per fer de tu, com has explicat, un “sense papers” al teu propi país. És, naturalment, una decisió que no té altre objectiu que impedir-te tornar a escriure i publicar al Marroc. Per això t’has plantat a la plaça de Nacions Unides de Ginebra i per això mires de cridar l’atenció del món sobre el teu cas i sobre com s’entenen les llibertats una mica més al sud de Gibraltar. Ets un esperit crític que molesta el règim. Voldria que sentissis el meu suport i la meva solidaritat.

Ara, deixa’m que et conti una cosa. Fa un parell d’anys vaig publicar en un blog uns versos satírics contra un governant nostre. Llavors, algú em va respondre que el temperament antidemocràtic del subjecte era massa greu com per fer-ne broma. La idea que hi havia al darrere és que riure’ns de governants impresentables ens proporciona un alleujament que ens allunya de l’actitud de confrontació rigorosa que mereixen. És la mateixa idea que hi ha darrere aquella llegenda, que jo diria que és falsa, segons la qual, en els temps de la Unió Soviètica, els acudits crítics contra la nomenklatura eren llançats des d’instàncies properes al Politburó del PCUS, que hi veia una inofensiva vàlvula d’escapament per a la insatisfacció de la població. Crec que dels acudits de Franco també s’ha dit alguna vegada una cosa semblant. A mi m’agradava respondre a aquesta teoria amb el teu cas, perquè la teva història demostra dues coses. La primera, que la sàtira molesta el poder, que tem el seu poder corrosiu: si no fos així, no t’haurien enviat a la presó. La segona: que la rialla de l’humorista pot ser perfectament compatible amb l’enfrontament més vigorós i més enèrgic contra el poder: si no fos així, no hauries fet una vaga de fam. També podríem recordar, tornant als dies i als paisatges soviètics, el poeta rus Óssip Mandelstam, sant màrtir de la burla contra els dictadors: un poema satíric contra Stalin el va portar a Sibèria i a la mort. No: als sàtrapes no els fa gràcia que es fotin d’ells.

L’humor és una cosa molt seriosa, l’humor és una bona manera d’impugnar el poder, i la defensa de l’humor mereix actituds heroiques com la teva d’ara. Segur que estam d’acord en tot això. Jo et volia escriure, però, per dir-te una altra cosa: que et cuidis. Entenc les raons de la vaga de fam, però l’autoimmolació té alguna cosa que no m'agrada. Si em permets una altra batalleta personal, et contaré que aquí no fa gaire un activista va fer una vaga de fam per una qüestió que mereixia tots els esforços de contestació, i a mi, ves per on, em va agradar veure com un bon amic s’hi referia recordant la lletra d’una cançó de George Brassens: "Mourrons pour des idées, d'accord, mais de mort lente".

Aquesta batalla, al cap i a la fi, la guanyaràs. Tornaràs al Marroc i tornaràs a escriure, o tornaràs a dirigir una publicació valenta, que vulgui i sàpiga dir la veritat, que denunciï els atemptats contra les llibertats i que, si convé, es rigui dels poderosos. El teu país ho necessita. El teu país, per tant, et necessita. Segur que el teu gest d’ara servirà perquè hi hagi gent d’arreu del món que t’acompanya amb el seu alè i amb la seva vigilància. Jo, en la mesura de les meves possibilitats, estic a la teva disposició. Però cuida’t.