Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Camatrencat

Em sap greu, però avui contaré una història moralitzadora: la paràbola, si el terme neotestamentari no us sembla excessiu, del camatrencat malsofrit i l’infermer valent. És un relat que no us explicarà res que us vingui de nou: les paràboles, a aquestes alçades, no ens ensenyen coses noves sinó que ens recorden les que ja sabem. Ens les posen davant els ulls, una mica amb el posat de qui diu: “Ho veus, betzol?”. Fins i tot puc avançar l’ensenyament moral que es desprèn de la història, que no és altre que aquest: no està bé que ens queixem de les contrarietats menors, vist com va el món.

La contrarietat em va arribar (sí, jo som un dels dos protagonistes) en forma d’un inopinat trencament fibril·lar al bessó, múscul del ventre de la cama. Feia una mica l’animal i vaig sentir catacrac. Després encara vaig voler caminar massa aviat i la cosa va empitjorar. És una lesió benigna, en la mesura que el pronòstic és bo i que no sumeix l’afectat en aquell malestar general que no ens deixa llegir, escriure o mirar coses a l’ordinador. El fet és, però, que m’ha tengut tres setmanes sense caminar i això, és clar, empipa: empipa tenir alumnes sense classes, empipa no poder contribuir a les tasques de la casa, empipa no prendre una miqueta la fresca, empipa no poder caminar ni que sigui a comprar un iogurt al supermercat de la cantonada, i empipa no poder anar a un parell de dinars i sopars amb bons amics que tenia a l’agenda. De manera que ja em teniu, cedint de tant en tant al ridícul estat anímic del malsofrit que sent damunt seu el pes de la injustícia del món.

Va ser quan ja duia dues setmanes de dura immobilització al sofà, entre llibres i pantalles electròniques diverses, que em varen arribar els whatsapps amb fotos d’inundacions de na Iumma i en Limam, dos joves sahrauís amb qui vaig compartir estius fa devers una dotzena d’anys, quan eren uns infants. Entre els dies 17 i 20 d’aquest passat mes d’octubre, els campaments de refugiats de Tindouf, que tenen un dels climes més àrids del planeta, varen patir unes inacabables pluges torrencials. Milers d’haimes (les tendes de campanya) i de senzillíssimes cases de tova no varen poder resistir els aiguats acompanyats de fortes ratxes de vent. Na Iumma, després d’uns dies de dificultats amb les comunicacions telefòniques, m’enviava fotos de la seva haima envoltada d’un immens bassal. Ni una paraula per demanar ajuda.

Poc després arribava el primer missatge d’en Limam, que començava l’intercanvi de la manera habitual: demanant, en el seu castellà escrit precari, per la meva salut i per la dels meus. Havia sabut, per un altre membre de la família, que la meva cama no anava gaire bé. Aleshores es va produir un d’aquells diàlegs curiosos de telèfon mòbil en què les preguntes i les respostes se succeeixen de manera com trencada. Jo li demanava si les inundacions l’havien afectat, si casa seva havia patit, si tots estaven bé, i ell, que és infermer, em demanava si la cama em feia mal, si m’havia fet una radiografia, si m’hi posava pomada. Només després d’una certa insistència per part meva, em va enviar una foto de casa seva envoltada d’aigua, i una altra d’un crui immens en una de les parets de tova. “Pero sobre mi no ti pricopas todo esta bien”, repetia, com si el que importàs realment fos la meva pobra cama. Vaig continuar demanant si volia res, si podia ajudar. Ell sap, però, que les possibilitats d’enviar ajuda de manera particular i immediata no són gaires. Li vaig dir que havia fet una aportació al compte obert per combatre els efectes de les inudacions. M’ho va agrair i va acabar la conversa amb aquest missatge final: “Cuidate”. És el que faré, ara que començ a caminar.