Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Cinc novel·les per a l’estiu

Josep Pla va dir, en una frase que s’ha fet famosa, que llegir novel·les una vegada fets els quaranta anys és una cosa de ximples. Pla hauria d’haver-se aturat a pensar que el verí és la dosi, i que llegir-ne fins a una cada mes tampoc no fa mal. Aquesta és, aproximadament, la posologia que a mi em va bé. M’agrada tant llegir versos, i m’agrada tant llegir coses diverses que podríem englobar amb l’etiqueta “no ficció”, que no acab de trobar temps per a aquests llibres que ens conten la vida i miracles de persones que no existeixen. Molta gent entén que “llegir” vol dir, sobretot, llegir narrativa, més específicament novel·la contemporània. Jo, en canvi, m’he trobat moltes vegades llegint-ne una i pensant que què faig, seguint les peripècies de tota aquella gent, quan podria estar llegint bons versos, bons assajos o bons llibres d’això que ara en diuen “literatures del jo”. Us he de reconèixer una cosa, però: de tant en tant una novel·la em captiva, em submergeix en una atmosfera embolcallant que és impossible trobar en lectures d’altra mena. Llavors em dic que n’hauria de llegir més, i fins i tot em ve una enyorança vaga, i feliçment transitòria, d’haver intentat fer carrera de novel·lista. Ho reconec: una novel·la que sap transportar-nos és una experiència lectora incomparable i una mirada única a la naturalesa humana.
Tot aquest preàmbul és perquè ha arribat l’estiu, i la gent té més temps per llegir, i de vegades volen consells lectors per a les vacances. Jo, sense que ningú m’ho hagi demanat, us diré cinc títols que us podrien ajudar a passar un estiu encara millor. Van unes advertències prèvies: com que, segons he confessat, som un lector discret de novel·les, potser l’atzar d’allò que m’he topat pel camí hi pesa molt. No són novetats, però són novel·les o bé del segle XXI o bé dels darrers anys dels segle XX: novel·la contemporània, que és el que sembla que fa més lectura d’estiu. És una selecció de cinc títols sense altre criteri que el record de l’arravatament lector de què us parlava, com un repòquer de novel·les llegides d’ençà que vaig complir l’edat en què segons Pla ja no n’hem de llegir més.

Són aquestes, per ordre alfabètic d’autor o autora: ‘D’autres vies que la mienne’ (‘Vidas ajenas’, en castellà), d’Emmanuel Carrère; ‘Never let me go’ (‘No em deixis mai’), de Kazuo Ishiguro; ‘Atonement’ (‘Expiació’), de Ian McEwan, ‘Delirio’, de Laura Restrepo, i ‘Austerlitz’, de W.G. Sebald. Una vegada feta la tria, puc intentar cercar elements comuns, necessàriament molt vagues, que em permetin dir com són les novel·les que m’agraden. No són ni novel·les breus ni patracols interminables: es mouen entre les 250 i les 450 planes. Diria que cap d’elles cau en aquella sobrecàrrega argumental que acosta moltes novel·les al fulletó, però sí que compleixen amb aquella teoria d’E. M. Forster segons la qual allò que empeny el lector de novel·les és el desig de saber què passa després. Diria, també, que cap d’elles nega el dolor de l’existència (al contrari: més aviat totes cinc en fan la dada bàsica del món al qual s’enfronten), però cap no s’hi rabeja amb delectança empantanegadora. I diria, finalment, que a totes cinc hi ha una mirada cap al gènere humà imbuïda d’aquella qualitat per a la qual no sé trobar una paraula millor que aquesta tan antiga: la pietat. A totes cinc les criatures que no existeixen són criatures amb sang que roda com la nostra, que tenen, en la intempèrie de la vida, el mateix fred que de vegades tenim nosaltres i que cerquen aixopluc allà mateix on el cercam nosaltres. Totes cinc, naturalment, són novel·les que es poden llegir a la platja, que no necessàriament exigeix embulls nòrdics de lladres i serenos ni ombres de porno britànic ni misteris de càtars i templaris.