Publicitat
Publicitat

COM UNA PÀTIRA

Comprendre l’home

Qui escriu els textos promocionals de les contraportades? Al de la novel·la ‘El soroll del temps’, de Julian Barnes, que recrea la vida del compositor Dmitri Xostakóvitx i que acaba de publicar Angle Editorial, hi podem llegir: “Una gran novel·la sobre la lluita d’un home excepcional per mantenir la llibertat creativa i la integritat moral, a risc de passar a la història com un covard”. Repassem. “Una gran novel·la” és cert: és de Julian Barnes. Un “home excepcional”, no: un artista excepcional amb les febleses dels homes comuns, més aviat. Pel que fa a la resta, seria més correcte parlar d’algú que no va mantenir ni la llibertat creativa ni la integritat moral, i que segurament ha passat a la història com un covard.

Detinguem-nos en un dels episodis. Xostakóvitx forma part de la delegació d’artistes soviètics que participen en el Congrés Científic i Cultural per la Pau Mundial, celebrat a Nova York el 1949. No hi volia anar, però ha rebut una cridada directa d’Stalin que ha resultat molt persuasiva. En l’escena, el nostre músic escolta la traducció a l’anglès d’un discurs que teòricament ha escrit ell, però que ni s’ha llegit prèviament. Se sent dir que el compositor ha de liderar i inspirar el poble, i que per això el poble, a través del Partit, també ha de liderar i inspirar el compositor. La humiliació i el menyspreu d’ell mateix es disparen quan se sent acusar Ígor Stravinski, el seu músic més admirat, de traïdor i reaccionari. Va ser, segons va confessar més tard, el dia més trist de la seva vida, cosa que no li va impedir continuar avançant pel camí de l’enviliment.

Les novel·les, però, són bones si fan el contrari del que pretenien els dictats soviètics: si retraten la complexitat de la vida. Julian Barnes no s’esforça tant a acusar com a comprendre. El lector no pot fer altra cosa que demanar-se si ell hauria actuat de manera diferent: qui no vol sobreviure, al cap i a la fi? Enmig del totalitarisme més delirant (“el soroll del temps”), el Xostakóvitx de Barnes servava l’esperança secreta, qui sap si justa, de salvar-se, en allò que donava sentit a la seva vida: la música, l’art.

PUBLICITAT
PUBLICITAT