Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Coses guapes

Cap al final de 'Manhattan', de Woody Allen, de quan Woody Allen era bo, el protagonista agafa un micròfon connectat a un radiocasset i comença a enregistrar-se mentre diu la llista de les coses per les quals val la pena viure. Record que parla de Groucho Marx, del 'Potato Head Blues' de Louis Armstrong, de 'L'educació sentimental' de Flaubert, de Frank Sinatra, de les pomes i les peres de Cézanne, del tennis de Jimmy Connors i del rostre de Tracy, que no és altre que una jove Mariel Hemingway que encara no havia visitat cap quiròfan. La llista recorda el gran 'Otro poema de los dones', de Jorge Luis Borges, en què l'argentí agraeix al diví laberint de les causes i els efectes coses tan diverses com el fulgor el foc, el matí de Montevideo, les ratlles del tigre, l'olor medicinal dels eucaliputus i, curiosament, l'illa de Manhattan. I recorda, naturalment, la cançó 'Gracias a la vida', que va fer Violeta Parra i que ha cantat tanta de gent, i que també fa una emocionada enumeració de dons vitals. 'La llista de les coses per les quals val la pena viure': potser es tracta d'un gènere artístic que travessa les fronteres entre cinema, poesia i cançó. Ara mateix, em vendria de gust fer la meva llista, però ho deixaré pendent per a més endavant. Segur que hi sortiran algun paisatge amb blau de mar, alguna cosa de menjar i algunes coses de llegir.

Xuan Bello ha escrit un llibre de proses que diria que pertany a aquest gènere. El títol ja ho diu: 'Unas poucas cousas guapas', en l'original asturià, i 'Agunes coses boniques', en la traducció de Jordi Raventós que ens ofereix l'editorial Adesiara. A la llista de Xuan Bello el lector hi trobarà un antic gravat d'un mag, unes rajoles portugueses, una nit de conversa amb uns amics poetes, el primer atles de la infantesa, el primer diccionari de la infantesa, els versos d'un vell poeta xinès o un jardí de Coïmbra. Aquestes llistes deuen ser personals i intransferibles: cadascú fa la seva, de la mateixa manera que abans sentíem dir que cada espanyol té la seva selecció nacional. La gràcia, però, és que una llista ben feta, com la de Xuan Bello, transmet alguna cosa que va més enllà de les preferències de detall i en la qual està molt bé reconèixer-se: reconciliació amb la vida. De vegades melangiosa, sí, però reconciliació amb la vida.

Hi ha un paràgraf de Kafka que ha fet molta fortuna, i que molts d'escriptors repeteixen amb l'adoració de qui transmet les paraules de l'oracle. És un fragment d'una carta al seu amic Max Brod, i diu (segur que us sona) que "si el llibre que estam llegint no ens espavila com un cop de maça al cap, per què el llegim?". Diu, també, que un llibre ens ha d'afectar "igual que una catàstrofe" i allò altre, encara més famós, que un llibre "ha de ser la destral que trenqui el mar de gel que tenim a dins". A Xuan Bello li deu agradar Kafka, i deu apreciar el que aquesta frase té d'interessant, però a mi els seus llibres em fan venir ganes de fer un manifest a favor de la literatura que no ens pega cops de maça al cap. La literatura amable, diria, amb un adjectiu que alguns trobaran que resulta, al costat del substantiu "literatura", escandalós o degradant. Els llibres que acompanyen. Supòs que no cal que expliqui que acompanyar no vol dir ser fútil ni intranscendent, i que una veu amable ens pot transmetre tanta saviesa com la que té vocació de vaixell trencagel. Llegiu Xuan  Bello, si no.