Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Jubilee (un altre ximpanzé)

Me…Jane, del dibuixant Patrick McDonnell, és un volumet il·lustrat que conta, per a criatures i per a adults, la infantesa de la gran primatòloga Jane Goodall, que acaba de rebre el Premi Internacional Catalunya. El títol del llibre reprodueix aquella manera de parlar, com d’indi de pel·lícula, que tenia Tarzan. Al costat de la petita Jane, la història té un coprotagonista d’excepció: Jubilee, el ximpanzé de mida natural i de pedaç que el pare de Jane li va regalar a la seva filla d’un anyet. Pot semblar un regal estrany, però tot té una explicació: al zoo de Londres la ximpanzé Boo-boo acabava de donar a llum una cria que havia rebut aquest mateix nom, triat per commemorar que el 1935 era el vint-i-cinquè aniversari del regnat de Jordi V. Era una femella i va ser un dels primers ximpanzés nascuts en captivitat. Sembla ser que al senyor Goodall alguns amics li varen advertir que la rèplica d’aquella bestiola no era un regal adequat per a Jane, que podria patir malsons, però ell, per sort per a la ciència del segle XX i del segle XXI, no en va fer cas. I a la nina li va encantar la moneieta, és clar.

Els Goodall no eren una família rica, ni de bon tros. Per a Jane, tenir una jugueta va ser una festa grossa, i aviat nina i ximpanzé varen ser inseparables. Durant el dia anaven tots dos a veure els esquirols, els ocells i els insectes del jardí, i de nit s’asseien a estudiar llibres d’animals. Els agradava descobrir junts els grans misteris de la vida, com el dels pollets que trenquen la closca de l’ou per guaitar a la claror bruta del galliner. Junts, també, es deixaven emportar per la imaginació, enfilats en una branca d’un faig del jardí, llegint les aventures d’un Tarzan millor que el del cinema. Les biografies de la primatòloga diuen que només tenia 10 anys quan va decidir que se’n volia anar a Àfrica a estudiar la vida i els costums dels animals salvatges. Era una decisió ben sorprenent, per a una nina de família modesta de l’Anglaterra dels anys 40. El fet és que la nostra heroïna, amb només 23 anys, va arribar a Kènia, i, pocs anys més tard, va plantar la tenda a Gombe, a l’actual Tanzània, per estudiar la vida dels ximpanzés.

Les investigacions de Jane Goodall han canviat la nostra comprensió dels ximpanzés i de tots els primats, inclòs aquest tan estrany que parla llengües diverses i que ha inventat els avions, les guerres, les simfonies i els telèfons mòbils. El seu activisme en defensa dels animals i de la salut del planeta ha estat exemplar i li ha valgut el reconeixement universal. ¿Hauria arribat a explicar-nos el comportament dels simis si aquell dia llunyà de 1935 no li hagués arribat el ximpanzé Jubilee? ¿Hauria estat una gran ecologista sense aquell singular germanet petit? És difícil de dir, però també és difícil sostreure’s a l’encant d’aquesta història de com una jugueta sembla determinar el curs d’una vida.

Tenc dos fills que acaben de fer cinc anys i que han rebut el caramull reglamentari de regals. No me’n puc lamentar sense hipocresia: com és natural, m’agrada que tenguin coses per jugar. I tampoc no em puc posar apocalíptic i fer una diatriba sobre com les noves juguetes amb pantalla tàctil produeixen l’atròfia de la imaginació, perquè les coses no deuen ser tan simples. Però la història de la joveneta Jane Goodall i el seu ximpanzé de pedaç porta la flaire d’un temps, qui sap si perdut, en què una sola jugueta, humil i poc tecnològica, tenia una capacitat immensa per obrir universos a la curiositat. Un temps, també, en què els horaris dels infants no estaven tan carregats i tenien moltes i moltes hores per omplir amb la imaginació, que és la vertadera mare de la ciència.

PUBLICITAT
PUBLICITAT