OPINIÓ
Opinió 29/04/2016

Narcoturisme

3 min

Hi ha una Palma de Mallorca que no és a Mallorca. Jo ho he contat alguna vegada, en una altra banda, però és una història que diu moltes coses de com ens veu el món, i no puc evitar repetir-la. L'altra Palma de Mallorca és un territori on hi ha “una col·lecció d’automòbils de luxe, capella privada, jardins silenciosos, casa de nines de mida real, guacamais que semblen estàtues i es passegen per la gespa inacabable i tres casalots, prudentment separats l'un de l’altre, que van ser construïts en un estil recarregat, vulgar i mediocre”. Es troba al ranxo Puerto Rico, proper al poble El Salado, municipi de Culiacán, estat de Sinaloa, Mèxic. És una mena de complex turístic privat d'Ismael Zamblada, el 'Mayo Zamblada', un dels principals dirigents del càrtel de Sinaloa. Un home que ha esdevingut, després de la captura-fugida-recaptura del Chapo Guzmán, el narcotraficant més perseguit de Mèxic. He extret la informació anterior, citació inclosa, del llibre 'Camps abans de tot això', de l'escriptora mexicanocatalana Lolita Bosch. Fa tot l’efecte que Zamblada va triar el nom de Palma de Mallorca com podria haver triat Xanadú o Shangri-La, topònims ben plausibles, per cert, per a una discoteca o un 'beach club' de per aquí.

Sempre me'n record d'aquesta història quan sent notícies com la de la cançó I took a pill in Ibiza: els lectors eivissencs segur que saben de què estic parlant, però la resta de ciutadans d'aquest país de quatre illes i quatre fronteres, probablement no. Es tracta d'una cançó en què Mike Poser, que pel que he sabut és un cantant famós, conta això: que es va fotre una pastilla a Ibiza, una illa que ve a ser la nostra Eivissa. “Em vaig prendre una pastilla a Eivissa …, i quan se'm va passar era deu anys més vell, però punyetes, alguna cosa havia de fer”. La cançó ha encapçalat llistes d'èxits als Estats Units, el Regne Unit, Bèlgica, Holanda, Israel, Irlanda i Noruega, i ha venut, sigui com sigui que ara es venen les cançons, devers dos milions de còpies. Ara ha de ser cançó oficial en un campionat de lluita lliure que s'empassen milions de telespectadors nord-americans. No és la promoció que les autoritats turístiques triarien, però reflecteix de manera bastant correcta allò que vénen a cercar –i el que troben–, un percentatge no menyspreable dels nostres visitants.

Hi ha una altra crònica recent que ve al cas. També és eivissenca, però que ningú no s'enganyi: tampoc no passen coses tan diferents, en una illa i en una altra. Fa devers una quinzena, la premsa pitiüsa es feia ressò de la subhasta de concessions d'hamaques i para-sols feta per l'Ajuntament de Sant Josep. L'escena té tons sicilians: sis hores d'ofertes a mà alçada, crits, insults i empresaris que parteixen protegits per la policia. El resultat no podria haver estat millor per al Consistori: 4,6 milions d’euros anuals, més del doble del que obté per les concessions vigents. El lot que es va pagar més car va ser el de les hamaques de davant l'hotel Ushuaïa, a la platja d'en Bossa. Va ser atorgat al grup hoteler que posseeix aquest establiment de nom exòtic, que és l'hoteler en qui pensau quan pensau en Eivissa. Val a dir, de passada, que posar a un hotel eivissenc el nom d'Ushuaïa, que ben poca gent deu relacionar amb la localitat més meridional del planeta, allà on Xile s'acaba, és com posar Palma de Mallorca a un club privat mexicà. El triomfador de la nit, en tot cas, va ser un forani, cosa que no ha acabat de ser acceptada per part de la societat eivissenca, que està acostumada als seus amos i senyors de tota la vida. Es tracta d'un canari que, segons informen les cròniques, està pendent de sentència pel descobriment que es va fer de 452 quilos de cocaïna en un veler de la seva propietat. Naturalment, no hi ha més culpabilitat que la presumpta, i el senyor Marrero podrà unir-se a les protestes per la degradació de la imatge de l'illa que donen les cançons com 'I took a pill in Ibiza'.

stats