Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Un Nobel per a Svetlana Aleksiévitx

Els savis de l’Acadèmia sueca tenen el costum de donar el premi Nobel de literatura a un autor de qui no hem llegit ni un sol llibre. A mi em passa pràcticament cada any. Vull començar amb aquesta confessió perquè ningú confongui aquest article amb el de l’espavilat que aprofita el premi sorprenent i de nom exòtic per mostrar que s’ho ha llegit tot. El fet és que m’interessa parlar de Svetlana Aleksiévitx i explicar per què crec que és una bona notícia que hagi estat la guardonada d’enguany. Tampoc no pretenc passar per un especialista en la bielorussa: el meu coneixement es redueix a la imponent 'Veus de Txernòbil', que aquesta setmana mateixa comentava per a la revista L’altra mirada.

M’agrada, en primer lloc, que el Nobel hagi estat per a una dona. Seria absurd pretendre una elecció amb quotes de gènere, és clar, però és de justícia anar equlibrant un marcador que ara mateix, amb aquest premi de 2015 inclòs, se situa en un contundent 101 a 14 a favor dels escriptors amb cromosomes XY. M’agrada, també, que hagi anat a algú que ha estat perseguit per una dictadura i que s’hi ha enfrontat amb determinació. I m’agrada especialment que hagi estat per a una dona que ha viscut exiliada durant molts d’anys en ciutats de la xarxa internacional de ciutats refugi per a escriptors perseguits. Aquest premi Nobel revaloritza la feina d’una llista de ciutats que inclou Barcelona i Girona. Palma, per cert, va formar part de la xarxa, i n’hauria de tornar a formar part. Tot això pot sonar a defensa dels criteris diguem-ne polítics a l’hora de la tria, però tampoc no és fàcil creure en els criteris literaris químicament purs. A més, i això és el més important, Svetlana Aleksiévitx fa literatura de primera categoria: en cap cas les circumstàncies de conjuntura política l’han enfilada a un palmarès que no li pertocaria per criteris únicament literaris.

Un altre motiu per saludar la concessió del premi Nobel a Svetlana Aleksiévitx, aquest sí d’índole ben literària, és que el guardó se’n va a una autora que fa llibres d’aquests que la premsa cultural posa al calaix de la ‘no ficció’. Les notícies parlen d’una “periodista”, i tampoc no és una definició incorrecta, sempre que no impliqui la seva exclusió del terreny de la literatura. Veus de Txernòbil, per parlar del que conec, és una mostra d’un gènere que es veu que és ben habitual de l’autora: el gran reportatge construït segons el model polifònic del 'collage' de testimonis, o el cor de veus. El Nobel a Aleksiévitx pot ser llegit com un reconeixement del fet que les lletres del segle XXI trenquen les fronteres entre gèneres, o entre ficció i ‘no ficció’, o entre literatura i periodisme. Molt bona part de la literatura més interessant del moment se situa en aquests territoris fronterers. 'La pell de la frontera', de Francesc Serés, o 'El regne', d’Emmanuel Carrère, per parlar de dos llibres molt recents, en són una bona mostra. El premi Nobel de literatura de 2015 ha venjat una mica la memòria del mai guardonat Ryszard Kapuściński.

No podreu comprar, encara, cap llibre de Svetlana Aleksiévitx traduït al català. Aviat, però, en tendrem un. L’editorial Raig Verd va anunciar no fa gaire que encetava una col·lecció d’assaig que durà el meteorològic nom de Ciclogènesi. El primer lliurament de la col·lecció serà 'Temps de segona mà: la fi de l’home roig', de Svetlana Aleksiévitx. És una investigació, construïda també sobre els fonaments de molts d’anys de parlar amb gent diversa, sobre els últims vint anys de la història de Rússia i sobre l’enfonsament del comunisme. Les petites editorials independents, una vegada més, se situen en l’avantguarda cultural. Aquest llibre, jo ja el tenc apuntat a la llista dels Reis.