A Bob Dylan li han donat el Nobel i tothom s’ha posat a parlar de la poesia i l’oralitat: els orígens, Orfeu, Homer, els trobadors, tot això. La poesia neix amb música, la poesia és so, la poesia s’escriu en paper pautat, la poesia troba el seu millor vehicle en les ones sonores. La idea ve a coincidir amb l’auge dels festivals, els recitals, les lectures poètiques. Res que no sigui bo per a la salut del gènere. Però tampoc no deu ser imprescindible arribar a la conclusió que aquesta és necessàriament la millor manera de transmisió per al gènere. Potser hi ha lectors que troben que la poesia escrita sobre paper, la que no és d’Homer ni dels trobadors, flueix millor sense escenaris ni micròfons.
El mexicà José Emilio Pacheco té un poema molt breu que es titula 'Contra los recitales' i que diu així: “Si leo mis poemas en público / le quito su único sentido a la poesía: / hacer que mis palabras sean tu voz; / por un instante al menos”. He participat, i he gaudit de fer-ho, en recitals i lectures, i per tant difícilment podria dir que som contrari als festivals. Com no som contrari, per si algú ho deduïa de l’article, al Nobel de Dylan. Tanmateix, m’agrada la idea del poema de Pacheco: el lector de versos, quan llegeix, dóna, o presta, la seva veu al poeta.
Som a casa, o som en una terrassa davant la mar, i llegesc un poema. Com que estic tot sol, el llegesc com a mi m’agrada: mormolant. El meu murmuri és, si voleu, un homenatge a l’oralitat, un reconeixement del fet que la matèria primera de la poesia és el so. Però és una veu baixa contra un fons de silenci. Per un instant almenys, les paraules de Vinyoli, o de Baudelaire, o de Cernuda, són la meva veu. No hi ha cap rapsode, per bé que ho faci, ni cap versió musicada, que puguin fer que la poesia m’arribi millor.
