OPINIÓ
Portada 07/08/2015

Shira Banki, l’ocupació

3 min

El juny de 2005, Yishai Shlissel, ciutadà israelià de 30 anys, va apunyalar tres persones que participaven en la marxa de l’Orgull gai de Jerusalem, ciutat santa de les tres grans religions monoteistes. Shlissel és un dels més de 50.000 habitants de Modi’in Illit, la més gran de les colònies jueves de Cisjordània. És una colònia que també rep el nom de Kiryat Sefer, d’inspiració bíblica, que s’aixeca sobre terres que pertanyien a cinc pobles palestins i que està dominada pels ultraortodoxos. A Shlissel, el seu atac li va valer deu anys de presó, una condemna que difícilment hauria rebut per una agressió semblant a palestins.

Aquell 2005, Shira Banki, ciutadana israeliana, ja devia haver començat a estudiar música. Un vídeo de 2009, penjat a Youtube, ens la mostra interpretant al piano una peça d’Isaac Berkovich, compositor nascut el 1902 a Ucraïna. Shira, amb deu anys, toca acompanyada d’una petita orquestra de músics adults. Una nina prodigi, o potser simplement una nina de bona família, aplicada i amb talent per a la música. En tot cas, una nina que fa feliços els seus.

El passat dijous 30 de juliol, els destins d’aquests dos ciutadans israelians es varen trobar de manera tràgica. Shira, ja amb setze anys, va anar a la marxa de l’Orgull gai de Jerusalem. Hi va anar, havia dit, per solidaritat amb els que volen viure la vida d’una altra manera. Yishai Shlissel, en canvi, hi va anar per complir amb el propòsit amb què poc abans havia sortit de la presó: posar fi a l’abominació de l’homosexualitat. Va ferir sis persones amb un punyal. Shira Banki va ser una de les ferides i va morir en un hospital, pocs dies després. La seva família va fer públic un escrit que començava amb aquestes paraules: “La nostra Shira era màgica. L’han assassinada perquè era una noia de setze anys feliç, plena de vida i d’amor…” Tot el que ha dit aquesta família de Jerusalem després de la mort de la seva filla és un exemple de dignitat, en uns moments de dolor insuportable.

Ens podem imaginar una família de l’Israel més culte, liberal i tolerant. No sé res de la seva posició política, i qualsevol suposició podria ser injusta. Pertanyen, en qualsevol cas, a un Israel que pensa que el tracte donat als palestins és injust, de vegades abominable, i que s’ha d’arribar a una pau basada en la fórmula de dos estats. És un Israel, però, que tampoc no es compromet a fons, ni prop fer-hi, en la denúncia de l’ocupació: al cap i a la fi, els àrabs tampoc no són de fiar.

L’endemà de la marxa de Jerusalem, un altre assassinat esgarrifós sacsejava aquest país que fa dècades que conviu amb l’horror. El mort, aquesta vegada, es deia Ali Saad Dawabsha i era un nadó palestí d’un any. Va succeir al poble de Duma, a la Cisjordània ocupada. Algú va calar foc a dues cases de manera intencionada. A les parets, els escamots terroristes ultraortodoxos hi varen deixar escrit “Visca el Messies” i “Venjança”. Ben segur que el petit Ali Saad era, per als seus pares, una criatura màgica, plena de vida i d’amor.

Les famílies de Shira Banki, israeliana, i d'Ali Saad Dawabsha, palestí, han estat destrossades per una mateixa gent. És una gent, mala gent, que ha crescut i creix a les colònies construïdes en territori palestí, impulsades, de manera directa o fent els ulls grossos, per tots els governs israelians. Les colònies han esdevingut un planter perfecte per a assassins o per a escamots de colons que, moguts per la ira santa, atempten contra la població palestina, contra les esglésies o els llocs de culte cristians o, ara també, contra la població laica d’Israel. L’ocupació, el gran problema de Palestina, també és el d’Israel. Hi ha gent, a Jerusalem o a Tel-Aviv, que ho sap. Són pocs, però potser de cada vegada seran més.

stats