Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Tretze graduats

A les escoles i als instituts, aquesta setmana ha estat la de les avaluacions finals. En una sessió de dilluns passat, en un institut de l’extraradi de Palma, tretze alumnes obtenien el graduat en Educació Secundària. Res de particular si no fos perquè eren tretze de tretze: un gens habitual èxit del cent per cent. Era un grup de diversificació curricular, que, per als qui no sou del gremi docent, és un programa de dos anys (3r i 4rt d’ESO) per a alumnes que, en un grup ordinari, s’haurien trobat amb dificultats potser insalvables per assolir el títol. Els grups de diversificació són més reduïts que els altres i tracten tota l’àrea de ciències i tota la de lletres de manera més global. Aquest programa és un dels que funcionen millor de l’arquitectura de l’Ensenyament Secundari que teníem fins ara: un motiu, pel que es veu, suficient perquè la LOMQE se’l carregui. La nova norma el substitueix per un altre d’èxit molt més dubtós, en el qual els alumnes podran aspirar a un títol de Secundària de segona categoria, passant, sempre, per una revàlida unificada que deixa sense sentit el caràcter del programa de via diferenciada d’accés al graduat.

Tornem als nostres tretze magnífics. Són, ni més ni menys, que de cinc nacionalitats diferents: espanyola, equatoriana, marroquina, gambiana i camerunesa. D’entre els primers, n’hi ha d’ambient familiar catalanoparlant i castellanoparlant, i un de "mestís"¸ és a dir, amb una cama gitana i una de paya. Amb mi, tots parlaven català. Entre ells, majoritàriament no, però més del que us pensau. El catàleg de situacions personals que els col·locaven en posició de desavantatge donaria per a un parell d’articles més. L’alumne marroquí, per exemple, va arribar al centre amb 12 anys, des d’una zona rural del Rif,  després de quatre anys de desescolarització: el seu títol de Secundària és un miracle de l’escola pública. Hi havia una alumna que feia sovint cara de son perquè compartia llit amb nebodets de dos o tres anys. Una altra no es podia permetre cap sortida escolar que suposàs un desemborsament, per petit que fos. D’acord, tots tenien mòbil, però ja se sap que avui en dia aquesta és la segona necessitat a cobrir, després de l’alimentària.

Divendres (demà divendres, per a mi, que escric l’article, o ahir divendres per a vosaltres que el llegiu), els tretze flamants graduats, juntament amb els alumnes dels altres grups de 4rt d’ESO, faran la festa de graduació. Aquestes darreres setmanes, la preocupació per les notes s’alternava amb els dubtes respecte de la indumentària que havien de triar per a la vetllada. Les pel·lícules americanes han propagat aquesta moda, que en la nostra època hauríem trobat impensable, de celebrar l’ocasió amb americanes i vestits llargs. En tot cas, és un senyal que estan contents. Ells mateixos ho deien en el discurs que preparàvem a classe per a la festa: durant anys, cada matí els ha costat aixecar-se i cada migdia els ha costat arribar a les tres sense dinar, però ara estan satisfets. Han après coses, i sobretot confien més en ells mateixos. Molt més que fa tres anys, quan estaven mig perduts en un 2n o 3r d’ESO i se’ls va seleccionar per al programa de diversificació.

Sentim parlar molt de fracàs escolar, justificadament, sense dubte: l’escola s’enfronta a problemes d’una magnitud gegantina i té pocs recursos per fer-hi front. Però també hi ha èxits escolars. També hi ha vegades que l’escola pública funciona com a instrument de creació d’igualtat d’oportunitats. Per a molts d’alumnes, és l’única opció d’escapar d'un destí que sembla escrit. Als del Ministeri, aquesta funció de l’escola al servei de l’ascensor social no els agrada i fan passes per carregar-se-la. La bona notícia és que d’aquí a no gaire ja no comandaran. Esperem que en vénguin uns altres de més assenyats.