“Sabem com són les coses quan ningú se les mira?”. S’ho pregunta Antoni Marí als “Prolegòmens” del seu últim volum, 'El conflicte de les aparences'. És una pregunta que ha ocupat molt els filòsofs, algun dels quals ha arribat a dir que res no existeix si no és percebut. “El problema filosòfic fonamental és: si un arbre cau al bosc i no hi ha ningú a prop per sentir-ho, com sabem que fa renou?”. Ho escriu Woody Allen a la seva peça teatral Déu. I recordem que la Colometa, la protagonista de 'La plaça del diamant', també sent el dubte desconcertant de si el caragol de mar que li agrada posar-se a l’orella segueix fent la seva música quan ningú no l’escolta. Les preocupacions dels filòsofs enllacen amb les intuïcions d’una noia de pocs estudis. I amb la ciència més avançada: sembla que la mecànica quàntica també afirma que el món no existeix fins que l’observam.
Antoni Marí fa servir aquest interrogant filosòfic per emmarcar i donar un cert fil argumental a un recull de textos de procedència i intenció diverses (articles de premsa, conferències, pròlegs) sobre qüestions vàries d’art, de literatura i d’història de la cultura. Marí té els recursos (la prosa, la sensibilitat, els coneixements) per treure’n un llibre que el bon degustador d’assaig, o d’alta divulgació, llegirà amb gust. Escriu sobre la construcció del “jo” des de l’Humanisme al Romanticisme passant per a Il·lustració, sobre el vincle que lliga l’espiritualitat luterana a l’individualisme modern, sobre el protagonisme del paisatge en un segle XIX que sacralitza la naturalesa, sobre el pas de les ruïnes romàntiques a les ruïnes de devastació de les grans guerres del s.XX, i sobre moltes més coses. No és fàcil resumir una miscel·lània. Potser el títol ja ens serveix: una història de com la realitat (el subjecte, Déu, la naturalesa, la mort, la guerra) ha adoptat, als ulls dels homes, aparences sempre canviants.
