Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Vaig pagar els meus imposts

No fa gaire es va publicar 'Perennia', un recull de poesia epigràfica llatina, en edició bilingüe i amb traduccions de Mònica Miró Vinaixa. És una bona lectura d’estiu, per a la platja: davant el blau incomparable de l’estiu mediterrani, un grapat de difunts que parlaven la llengua en què aquesta mar es va dir Mare Nostrum us recordaran que el temps se’n va, que tot queda en no-res i que més val gaudir de la vida. Entre pàgina i pàgina, podeu mirar cap al cel i cap a les onades i pensar durant uns segons que són el mateix cel i les mateixes onades que degueren contemplar aquests homes i dones que fa més de vint segles que són pols i cendra. El llibre té cinquanta poemes, i cada un és un missatge llançat a la posteritat, gravat en pedra, ofert als caminants que passen al costat de les làpides, perquè no oblidin mai la saviesa imperible del tempus fugit.

Moltes d’aquestes inscripcions són també el resum del pas d’una persona pel món i ens permeten saber què era una vida bona per als romans. Va ser virtuós (o virtuosa, és clar), va complir amb els seus deures, no va fer mal a ningú: frases com aquestes xifren les existències que eren tingudes per modèliques. Com a ideal, tot això ens resultaria intolerable, en aquests temps nostres en què l’adoració romàntica del geni individual ha degenerat en un desig universal i democràtic de tenir una personalitat originalíssima i imposar-la al món. “Va guanyar un reality show en què els participants havien de conviure durant tres mesos en un submarí alimentant-se de larves d’insecte”: aquest podria ser, avui, l’epitafi ideal d'algú que es proposa com a exemple per a les generacions futures.

Passada la meitat del llibre, trobam el poema sobre el ciutadà Luci Nerusi Mithres, que, per cert, no es devia imaginar que dos mil anys després de la seva mort parlaríem d’ell en una llengua derivada del llatí. El bon Luci va ser un mercader que va dur una vida plàcida, va tenir cura del seu honor i va mirar de deixar un llegat substanciós als seus hereus. Segurament va viure en els temps de la Roma republicana, mirall de virtuts, anterior a la decadència moral que va venir amb l’Imperi. El resum de la seva vida modèlica inclou una frase que no podem llegir sense sorpresa i que, ben mirat, també hauríem de llegir amb un calfred d’emoció: “Vaig saldar sempre els meus deutes fiscals.”  Us imaginau una societat en què algú inclou, en el seu orgullós full de serveis final, haver pagat sempre els seus imposts? Us imaginau una societat en què haver satisfet les obligacions fiscals és un dels fets exhibits com a mostra d’integritat, al costat de coses com haver estat un bon espòs i un bon pare? Us imaginau una societat així de reconciliada amb ella mateixa?

Hi ha molt a dir sobre els imposts, sí: sobre la injustícia dels que se’n poden escapar amb impunitat, sobre despeses militars, sobre finançar estats que no són el nostre i segur que sobre més coses. I sobre l’antiga Roma, ja ho sé. Amb tot, insistesc: a mi la frase del nostre mercader m’ha commogut. Al cap i a la fi, evoca un món en què jo (que l’altre dia vaig pagar un impost municipal amb recàrrec, però va ser per una badada) som millor que els ídols de la tribu més venerats. Som millor que Al Capone, però això no és difícil. Som millor que Montserrat Caballé, que canta amb veu cristal·lina les àries de Puccini i de Bellini. Som millor que Lionel Messi, que agafa una pilota just passat el mig camp; avança; deixa enrere tres, quatre o cinc contraris i l’envia al fons de la xarxa amb una precisió de tiralínies que deixa bocabadats dos mil milions d’espectadors. I som millor que Ildefonso Falcones, que, per cada volumet de versos que jo pugui arribar a vendre, vendrà dos o tres contenidors plens d’intrigues catedralícies. Jo ho podré posar: vaig pagar els meus imposts.

Etiquetes