OPINIÓ
Portada 05/06/2015

La planta que feia quaderns

3 min

A Córdoba, Argentina, hi ha una biblioteca de llibres prohibits. Ho conta un article signat per Martín Ezpeleta, que he llegit al 'Dissident Blog', el magnífic espai digital que el Centre PEN de Suècia dedica als escriptors censurats i perseguits. L’article parla del D2, una antiga presó i centre de detenció que es troba just al costat de la Catedral de la ciutat. Els vianants, diu Ezpeleta, hi passen per davant sense recordar que no fa tant que els opositors al règim hi eren torturats i assassinats. Avui el D2 és un museu sobre els anys de la dictadura. S’hi organitzen exposicions, visites guiades, conferències, i una de les sales és aquesta biblioteca singular: una col·lecció dels llibres que la Junta no volia que la gent pogués llegir. La Biblioteca dels Llibres Prohibits. El gran encert del museu és que aquesta cambra, a diferència de les altres, no és trista ni sòrdida: és un espai lluminós on els infants i els joves poden anar a gaudir dels llibres que fa trenta-cinc anys els podrien haver condemnat a aquella mateixa presó fosca. Justícia poètica.

Entre els autors prohibits hi ha un tal Karl Marx, un tal Sigmund Freud i un tal Albert Einstein: la dictadura es preocupava per la formació integral dels seus ciutadans. I també per la dels infants: també estava prohibida la lectura d’'El petit príncep', d’Antoine de Saint-Exupéry, i dels contes de Laura Devetach, una popular autora argentina de narrativa infantil. Devetach va escriure el recull de contes 'La torre de los cubos', del qual l’internauta pot trobar, sense gaire dificultat, l’informe de censura que en justificava la prohibició. La peça més subversiva del volum es titula 'La planta de Bartolo' i conta la història d’un nin que vivia en un poble en què els quaderns eren abusivament cars, fins al punt que les mares es desesperaven cada cop que el fill o la filla n’acabava d’omplir un. Bartolo va tenir l’ocurrència de sembrar un quadern en un cossiol i, davant la sorpresa general, va veure com hi creixia una planta que feia quaderns. Eren quaderns de tapes fortes i de fulls blanquíssims que feien venir l’escriguera i la dibuixera. Bartolo es va dedicar a repartir-los entre amics i companys. Però allò, ai, va despertar la fúria del Venedor de Quaderns, que va veure com li esclafaven el negoci. No continuaré amb el conte, per no fer allò que ara en diuen un spoiler. Per si no heu quedat tranquils, però, recordaré que en la literatura infantil segueix predominant el gust pels finals feliços.

El decret de prohibició de 'La torre de los cubos', emès el juliol de 1979 pel Ministeri d’Educació i Ciència argentí, és una joia de la literatura totalitària. Diu que el llibre conté “graves falencias (sí, 'falencias': mancances, enganys o errors, segons el diccionari) tales como simbología confusa, cuestionamientos ideológicos-sociales, objetivos no adecuados al hecho estético, ilimitada fantasía y carencia de estímulos espirituales y trascendentes”. Fixau-vos, per exemple, en allò de la il·limitada fantasia: és un suggestiu reconeixement de la capacitat de la imaginació com a instigadora de la subversió. El decret diu, també, que el llibre té “una base completament materialista” i que posa en qüestió l’organització del treball, la propietat privada o el principi d’autoritat. El censor no va tan desencaminat: inventar-se una planta que fa quaderns és una manera de fer veure que totes aquestes coses es poden fer d’una altra manera. Res més adequat, per tant, que aplicar-hi la mordassa. Només puc acabar recomanant-vos que cerqueu 'La planta de Bartolo' i que el conteu als vostres fills, néts, nebots o amiguets més petits. Feis-ho, si voleu, com un acte de militància per la llibertat d’expressió. A ells, a més a més, els encantarà.

stats