COM UNA PÀTRIA
Opinió 07/07/2017

La poesia política de Sebastià Perelló

i
Miquel àngel Llauger
2 min
La poesia política de Sebastià Perelló

Fa algunes setmanes, Sebastià Perelló presentava a Palma 'Amb la maror', el seu quart llibre de versos. L’autor hi explicava que, en contrast amb la veu única que parla a la novel·la 'Veus al ras', hi trobam una polifonia: poemes diversos en què parlen veus diverses. Continuen essent, però, veus al ras: veus que escriuen des dels marges, des del desconcert, veus de gent que sap “fer niu a la intempèrie”, que sent “la lleugeresa de no ser ningú”, o que sent “aquella set de no dir res, / i alenar el silenci entre dos mots”. Hi ha, al fons, un desig de fugida, una impassibilitat que és pur desconcert, que és com la nota nuclear de tota l’obra de Sebastià Perelló: el seu primer llibre de narrativa es titulava 'Exercicis de desaparició'. Val a dir que l’oïda incomparable i la personalíssima textura lingüística són, també, les de tot el que ha fet fins ara, en prosa i en vers.

Ja ben avançada la presentació, l’autor va deixar caure, una mica com d’improvís però amb contundència, una afirmació sobtada: “Això és poesia política”. No és precisament l’adjectiu que el lector triaria per a la poesia de Sebastià Perelló. I, per descomptat, aquest 'Amb la maror' segueix tan lluny de la consigna i del didactisme com qualsevol dels seus llibres anteriors. Una vegada sentida l’afirmació, podem llegir el recull i cercar-hi frases o paraules que la justifiquin: hi trobarem l’estrangeria, l’exili, la dissidència. Crec, però, que el sentit de la frase va més enllà d’això, que el que ens volia explicar el poeta és que és aquell desconcert en què es mouen les veus que parlen als seus poemes, aquell desig de fondre’s amb la matèria, aquelles ganes de callar, tenen una arrel política. És a dir, tenen a veure amb el lloc en què aquest món nostre posa l’home. Literatura política, doncs, en el sentit que ho varen ser les de Samuel Beckett (que va luitar amb la resistència francesa, per cert) o Paul Celan, per esmentar dos autors molt estimats per Perelló i que tampoc no van escriure res que s’acostàs ni al didactisme ni a la consigna.

stats