Publicitat
Publicitat

Andorra som tots

Quan jo era petit hi havia uns autobusos al meu poble, mai sabré si pirates del tot o no, que organitzaven unes excursions per anar a Andorra. Esclar que no tothom tenia cotxe, aleshores, ni els nostres impostos havien pagat encara les carreteres que tenim ara, així que fer un puja-i-baixa a les valls, parlo de principis dels vuitanta, encara tenia alguna complicació logística en un barri obrer del Baix Llobregat. Per això existien aquells emprenedors, com diríem ara, que convocaven a tothom que volia fer les seves compres al coprincipat ben d’hora al matí, els hi duien amb tota discreció i els tornaven a deixar carregats de bosses, amb aquelles lletres de Pyrénées, al final del dia, cansats però feliços d’haver-se estalviat una xifra que a cada conversa anava augmentant una mica més. “¿T’enrecordes de les vambes que tenen Can Bernal? A Andorra a meitat de preu, nano, no facis el préssec”.

La cosa es va anar sofisticant així que els utilitaris van arribar al barri i es van construir ponts i túnels a dojo camí del nord. La gent amagava entre els seients o com fos (corrien molts consells de contrabandistes de cap de setmana) la mercaderia que sobrepassava els límits permesos perquè la Guàrdia Civil no els enxampés. Hi havia la llegenda que si eres del cuerpo ho tenies fàcil perquè un compañero fes els ulls grossos amb l’estoc de tabac ocult al maleter, cosa que indignava profundament el personal i augmentava el memorial de greuges històrics contra els tricornis. Els més agosarats fins i tot pujaven a canviar els pneumàtics i a fer benzina, cosa que deixava en no res els carregaments de mantega holandesa que van començar a untar els nostres esmorzars. A mi el que em va impressionar més és que portés sal, ho reconec.

Et fas gran i el teu amic de classe et diu que el negoci familiar va molt bé, així que han decidit comprar-se un xalet a la Seu. “És que el meu pare també porta alguns calerons de tant en tant a Andorra”. Tothom deia que era molt lleig, poc més que un carrer ple de botigues, però sempre hi tornaven per alguna raó. I ja sabeu la resta de la història, fins i tot diuen que alguns hi portaven les seves herències.

Però Andorra no és cosa només dels andorrans i les andorranes, i de fet estic segur que el 99,9% són gent totalment honorable. Tampoc els que hi anaven a comprar sabatilles d’esport els dissabtes de matinada han acabat fent de correus de la màfia xinesa, en les seves presumptes operacions amb la Banca Privada d’Andorra conegudes aquesta setmana. Els paradisos fiscals, els que ho han estat i els que ho continuaran sent, han estat una peça fonamental per als negocis tèrbols i massa vegades per als que pensem que no ho són i que fins i tot portem a la cartera. Demaneu si el vostre banc té cap sucursal a Delaware, un inofensiu estat del Estats Units que li farà estalviar molts impostos, aquells amb els quals es van fer les carreteres que portaven a l’avinguda Meritxell. El blanqueig de capitals és la clau de volta de negocis com el tràfic d’armes o de persones, molt més greus encara que l’evasió d’impostos, i tenen en aquests espais la seva base d’operacions. No us penseu que la caixa B continua viatjant oculta sota la roda de recanvi, i amb ella es paguen guerres i favors de tota mena.

De vegades el problema no és la fugida de capitals, sinó la seva arribada. El Dionisio, bon coneixedor de Guinea Bissau, em comentava l’altra nit amb resignació el mal que li ha fet a l’excolònia portuguesa ser el port d’arribada de gran part de la cocaïna colombiana en el seu camí cap a Europa. “Però allò va ser una situació puntual, molt perillosa, que es va controlar, i ara tothom veu el país com el que probablement no és. En realitat, Cap Verd potser és més un narcoestat que Guinea, perquè la seva economia depèn molt més dels diners de la droga. Quan els capos van deixar d’invertir en la construcció per rentar els seus calers, perquè va augmentar la vigilància policial i bancària, aquest sector va caure en picat i va arrossegar l’economia. Però ningú s’hi fica, som l’alumne avantatjat per al Banc Mundial i per a tothom”. Et quedes astorat quan et diuen una cosa així, i comences a buscar gàngsters vestits d’etiqueta al teu voltant, però l’únic que veus són algunes obres abandonades al final del carrer.

Segons les Nacions Unides, el 2009 la delinqüència organitzada internacional generava 870 milers de milions de dòlars per any: l’1,5% del PIB mundial de llavors, més de sis vegades la quantitat destinada a cooperació i el 7% de les exportacions mundials. Diners que sense els paradisos fiscals serien pràcticament com una bomba sense detonador. Però no han aparegut del no res, i ens afecten a cada minut, no només quan surten a les notícies. Sisplau, no fem el préssec, Andorra som tots.