15/07/2016

Alarmisme i tabú en economia

3 min
La directora gerent de l'FMI, Christine Lagarde.

En els mesos previs al referèndum sobre el Brexit, el Fons Monetari Internacional havia publicat premonicions amenaçadores sobre les conseqüències que tindria un vot favorable a la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Així, per exemple, el 12 d’abril deia que “la sortida britànica amenaça d’imposar greus danys a l’economia britànica i mundial”.

Aquesta mena d’advertiments no van impedir que els britànics votessin a favor de la sortida. ¿És probable que aquells “greus danys” acabin materialitzant-se? Ara ja no sembla que ho cregui ni el mateix FMI.

Efectivament, en el seu informe anual sobre l’eurozona, que constitueix el principal soci comercial del Regne Unit, l’FMI acaba de corregir les seves projeccions de creixement del PIB per als propers dos anys en dues i una dècima, respectivament. Aquestes correccions han estat interpretades pels nostres mitjans de comunicació com la confirmació de l’error dels electors britànics. Tanmateix, el que posen de manifest és que els experts de l’FMI consideren ara que l’impacte del Brexit serà negligible, perquè una diferència d’una o dues dècimes en una predicció sobre el creixement del PIB és el mateix que res. Per provar-ho n’hi ha prou comparant-les amb els errors que cometen regularment les prediccions del mateix FMI. En els últims deu anys, l’error mitjà en la predicció a un any ha estat de 15 dècimes, i en la predicció a dos anys, de 10 dècimes. Amb aquests antecedents, corregir una predicció en dues i una dècima és equivalent a no corregir-la. Dit d’una altra manera, si realment el Brexit redueix el creixement del PIB britànic en una o dues dècimes, resultarà impossible detectar-ho.

¿Què ha canviat entre els dies previs i els posteriors al referèndum perquè l’FMI hagi passat de parlar de “greus danys” a pronosticar un impacte negligible? Res que no se sabés abans: era obvi que si guanyava el Brexit, es negociaria amb calma una sortida ordenada que minimitzés els danys per a totes dues bandes. Per aquest motiu, un servidor, que no és més llest que els experts de l’FMI, però sí més lliure, s’havia atrevit a publicar, en aquesta mateixa pàgina, que “l’impacte econòmic del Brexit seria negligible per a totes dues bandes” (18-6-16). El que amenaça l’economia britànica no és el Brexit, sinó el dèficit comercial, que és endèmic.

¿Per què, doncs, l’FMI (i altres institucions) va considerar que havien d’ajudar l’opció Remain a base de pronosticar desastres que sabien que eren falsos?

Els partidaris del Brexit el defensaven amb arguments -equivocats o no, atractius o repugnants- de caràcter fonamentalment extraeconòmic: la sobirania nacional, la immigració i, en definitiva, el control del ciutadà sobre el seu entorn. És cert que també van usar l’argument del dèficit fiscal, però aquest va ser sempre secundari, perquè, entre altres coses, gràcies al xec britànic, el dèficit del Regne Unit amb la Unió Europea és modest. En canvi, els arguments dels partidaris de mantenir-se a la Unió eren essencialment econòmics: que la lliure circulació de mercaderies, capitals, serveis i treballadors optimitza la producció.

És obvi que en un conflicte entre un argument emocional i un d’econòmic té les de guanyar l’emocional. No perquè sigui més irracional, sinó perquè és d’un ordre superior. Entre nosaltres, molts dels que critiquen el vot britànic s’oposen al TTIP amb el mateix argument: la necessitat que el ciutadà mantingui el control sobre el seu entorn.

No sempre l’argument emocional apunta en direcció contrària a l’econòmic, però sí que ho fa en el cas del TTIP i ho feia en el cas del Brexit: fragmentar el mercat perquè el ciutadà en recuperi el control va contra la lògica del mercat. Ara bé, justament perquè l’argument emocional és més fort que l’econòmic, els defensors de la lògica del mercat se senten obligats a exagerar les amenaces de violar-la. En definitiva, es tracta de reforçar en la ment del ciutadà occidental un tabú: que no es pot anar contra la globalització ni contra el mercat sense congriar la catàstrofe.

Sens dubte, una de les causes del desprestigi dels partits socialdemòcrates rau en el fet que els seus dirigents sucumbeixin massa sovint a aquest tabú: en comptes de considerar que l’economia és una eina modelable per aconseguir uns fins superiors, els sacrifiquen a l’imperatiu del mercat. En el nostre cas, l’amenaça és sempre, i contra tota evidència, l’atur. És així com interpreto el gir de 180º que ha fet el vicepresident Junqueras respecte del projecte BCN World, del qual va arribar a declarar: “Personalment, tinc principis morals i valors ètics que diuen que el joc no fa bé, i el prohibiria” (juny de 2013). Ara, però, el defensa, malgrat que mantingui 30.000 m dedicats al joc, amb arguments estrictament econòmics.

stats