Apujar impostos, per què no?

Un país business friendly no és necessàriament un país on els impostos són baixos, sinó on els serveis funcionen, on les normes són raonables i on l'administració en controla el compliment d'una manera sensata. Víctor Grífols, en el discurs més important pronunciat a Catalunya durant la campanya electoral, ha dit que marxarà als Estats Units no perquè aquí els impostos siguin alts, sinó perquè les institucions no funcionen: no poden garantir-li el subministrament d'aigua a la seva planta i paguen increïblement tard.

La Generalitat està en fallida. És innegable que no sempre ha gastat bé, però tots els catalans que no estan cegats per la ideologia saben que Catalunya pateix una sagnia fiscal injusta i excessiva. Fins i tot Alícia Sánchez-Camacho s'ha vist obligada a declarar públicament que el PPC defensa limitar explícitament la solidaritat catalana a la resta de l'Estat (!), i el PSC, amb l'excepció de Carme Chacón, ha deixat de lloar el sistema en vigor per passar a proclamar la necessitat de modificar-lo en profunditat. No compliran, però almenys posen de manifest una veritat que només nega Ciutadans.

Vaig aplaudir la valentia del Govern a l'hora de retallar despeses en l'anterior legislatura, però també crec que va ser massa tímid a l'hora d'apujar impostos. Recordem, per exemple, la taxa turística. El Govern va provar per tots els mitjans de consensuar-la amb el sector hoteler, que (amb l'excepció de Joan Gaspart) s'hi va oposar fins al final i que, amb el suport del PPC, va aconseguir posposar-ne l'entrada en vigor fins a l'u de setembre per no perjudicar la temporada estival, com si la Generalitat pogués esperar, i introduir-hi tota mena de limitacions (per exemple, l'exempció de la majoria dels creueristes) fins a reduir la recaptació esperada a 100 milions d'euros a l'any. ¿Hi havia motius per a tanta precaució? No. Mentre tenia lloc aquella batalla, l'Estat decidia, com qui diu d'un dia per l'altre, apujar les taxes a l'aeroport del Prat un 50% (uns 9 € per passatger), una mesura que implica una recaptació de més de 300 milions d'euros a l'any, que va entrar en vigor l'u de juliol i que es va aplicar amb caràcter retroactiu als bitllets venuts amb anterioritat. ¿Ha impactat aquest augment de tarifes el trànsit al Prat? No. Ryanair podrà amenaçar, però si comparem els mesos de setembre (eliminant així l'efecte sorpresa), el trànsit ha estat aquest any un 5% superior al de l'any anterior. La demanda turística és enormement inelàstica, i Aena se n'ha sabut aprofitar.

No sé si totalment o parcialment, però l'impost de successions s'ha de restaurar, perquè no és acceptable que els hereus no paguin impostos en un país que té un dels tipus marginals de renda més alts del món i que tot i així no sap com pagar els seus funcionaris. Ja sabem que no es paga a la major part d'Espanya, però és absurd negar l'evidència: mentre Catalunya no recapti tots els seus impostos, els catalans haurem de pagar més a canvi de menys serveis que els espanyols. No sóc expert en fiscalitat i ho ignoro tot sobre les figures de què s'ha estat parlant en els darrers mesos (els dipòsits bancaris, la producció d'energia, etc.), però una cosa sí que la sé: els països no s'enfonsen quan els impostos són alts, sinó quan els serveis públics es deterioren massa. Gran Bretanya i Holanda són dos dels països europeus més atractius per a la inversió estrangera i, segons dades de l'Eurostat, les pressions fiscals van ser-hi l'any passat un 24% i un 37% respectivament més elevades que a Espanya.

La pujada d'impostos no evitarà més retallades perquè els números no surten, però les farà més digeribles i permetrà que l'esquerra les accepti. La debilitat numèrica de la coalició vencedora constitueix una oportunitat perquè fa imprescindible el concurs d'altres partits. Tot país civilitzat es basa en un pacte implícit entre els sectors socials que se'n senten responsables, i el Govern que surti del nou Parlament serà el primer d'una etapa en què els consensos de la Transició ja no són vàlids. Per tant, aquest Govern és el que ha de fer els primers passos per construir un consens nou amb l'esquerra que se sent nacional i que no pot deixar d'incloure tres elements: el compromís de canviar la relació amb Espanya, una Generalitat més austera -també en relació amb els que tenen poc- i una fiscalitat més exigent amb els que tenen molt. En aquesta nova etapa, difícil per raons econòmiques i polítiques, la fortalesa del país dependrà de la capacitat que tinguin per tancar pactes i sobretot de la seva fermesa a l'hora de mantenir-los.