Publicitat
Publicitat

Arquitectura imperial

Amb l'amenaça d'un referèndum, Cameron vol forçar una revisió, a la baixa, dels termes de la integració del Regne Unit a la Unió Europea, cosa que configuraria definitivament l'Europa de dues velocitats: un gran espai amb lliure comerç i poca cosa més que conté en el seu interior un subgrup de països que comparteixen l'euro i moltes més coses. Com que en aquest moment estem fent enormes sacrificis per mantenir-nos dins de l'euro, és rellevant preguntar-nos fins a quin punt té sentit que ho fem.

Ha esdevingut un tòpic referir-se a l'euro com un projecte mal dissenyat perquè la seva creació no va anar acompanyada d'una política econòmica comuna, amb l'inconvenient que ara les economies perifèriques no podem devaluar moneda per recuperar competitivitat. La premsa anglosaxona sempre li ha estat hostil i Paul Krugman, amb la seva habitual retòrica, s'ha referit a un eurodämmerung (crepuscle de l'euro). Als economistes mediterranis ens ha costat més arribar a la mateixa conclusió, però recentment Jordi Galí declarava a l'ARA que "si haguéssim sabut la camisa de força que seria la moneda única, no l'hauríem fet", i poc després vaig sentir a Xavier Vives utilitzar la mateixa metàfora.

Els economistes disposem d'un model ( optimum currency area ) sobre quines condicions haurien de complir les economies que pretenen compartir la moneda: cap ha de tenir una tendència al dèficit persistent en la balança de pagaments a menys que existeixi un mecanisme fiscal que transfereixi recursos des de les zones més competitives a les que ho són menys: en el cas espanyol, el dèficit fiscal permet que l'Espanya mediterrània comparteixi moneda amb l'Espanya castellana sense incomoditats per a aquesta segona. Es evident que l'eurozona no compleix els requisits establerts per la teoria en qüestió i per això els economistes anglosaxons poden dir que ells ja havien advertit que l'euro portaria problemes.

Per als economistes vius, resulta difícil imaginar un món en què els diferents països no disposin del recurs de la devaluació quan les coses es posen magres. Tanmateix, aquesta possibilitat és històricament molt recent: fins a la Segona Guerra Mundial el valor de les monedes era fix i relacionat amb una determinada quantitat d'or o plata. Aquella "camisa de força" no va impedir la industrialització d'Occident i l'extraordinari desenvolupament del comerç internacional.

Considero un error pensar que la moneda comuna ha de ser una conseqüència de la convergència econòmica, ja que en realitat és més aviat el contrari: és un instrument per forçar certes economies a la convergència, que és el que estem patint ara mateix. Certament, la impossibilitat de devaluar moneda té inconvenients. La qüestió és quins avantatges presenta. En el moment de creació de l'euro es va fer molt èmfasi en la comoditat del turista que travessa fronteres. És un argument pueril: els estats no cedeixen sobirania perquè els súbdits guanyin comoditat. La lògica de l'euro és una altra: la construcció d'una base industrial a Europa prou gran per competir internacionalment. La raó és que la indústria exigeix relacions molt estables: la indústria automobilística europea, amb factories de components i assembladores escampades arreu, només pot treballar de manera eficient si es pot planificar curosament qui produeix què i a quin cost, i no pot ser que els esforços per negociar un conveni en una planta es vegin desbaratats per una devaluació. Per contra, les finances tenen la lògica de l'operació individual, que pot ser protegida del risc canviari. No és casual que Gran Bretanya hagi restat al marge de l'euro i que la indústria automobilística pesi tant a Alemanya i a França. La conclusió és clara: ens hem de mantenir dins de l'euro si volem consolidar-nos com un país industrial.

Les pretensions dels economistes definint quines condicions han de complir les economies per formar part d'una unió monetària em semblen d'una extraordinària ingenuïtat. Quan el rei de Xin es va proclamar emperador del que avui considerem la Xina (221 aC) va unificar-hi l'escriptura, els pesos i mesures, el sistema de selecció de funcionaris, l'amplada dels eixos de les carretes i, per descomptat, la moneda. Perseguia un objectiu polític de gran abast, i dubto que li haguessin impressionat les teories econòmiques sobre les divises. Alemanya té molt clar que els interessos suprems són els industrials, i per això s'esforçarà per salvar l'euro sense fer-ne tampoc gaire cas. Això sí, Alemanya ja ha deixat molt clar que no ho farà a base de continuar sent la Catalunya d'Europa: s'ha cansat de pagar i no manar.