15/12/2011

Atur (1): les solucions fàcils no són solució

4 min
Atur (1): les solucions fàcils no són solució

Hi ha acord que l'atur és el principal problema de la nostra societat però no n'hi ha sobre les solucions: d'una banda, el PP anuncia la reforma del mercat laboral; de l'altra, un cor que inclou els partits d'esquerra, els sindicats, multitud d'economistes (Paul Krugman, incansable) i la major part de la premsa (La Vanguardia, incansable) advoca per polítiques expansives. Finalment, el que Alemanya ens està imposant és exactament el contrari: que retallem la despesa pública i que incrementem els impostos.

Les dues primeres fórmules són seductores perquè prometen una solució ràpida i eficaç a un problema greu; la tercera, en canvi, no només és amarga sinó que, aparentment, és perjudicial. Per tant, val la pena contrastar la seva respectiva eficàcia. La meva opinió és la següent: la reforma laboral serà ineficaç a curt i a llarg termini; les polítiques de creixement serien poc eficaces a curt termini i empitjorarien la situació a llarg termini, i finalment, l'austeritat serà negativa a curt però positiva a llarg. M'explico.

La reforma laboral que suggereix el PP i que exigeix Europa implica reducció dels salaris en el sector privat (com ja s'ha fet en el sector públic) i abaratiment de l'acomiadament (en temps i diners). Imaginem que, de sobte, les empreses es trobessin amb uns salaris un 5% inferiors als actuals i amb un acomiadament més àgil: no veig el mecanisme pel qual això faria que cap aturat deixés de ser-ho. En primer lloc, perquè els empresaris ja poden contractar avui els aturats en condicions força flexibles i amb salaris més baixos i, en segon lloc, perquè els empresaris només creen ocupació quan tenen comandes o se senten optimistes, i avui el que domina és la incertesa, començant per la continuïtat d'Espanya dins de l'euro. L'experiència històrica reforça aquesta percepció: la darrera vegada que Espanya va tenir una taxa d'atur presentable (menor al 5%) va ser a mitjans dels setantes, quan el mercat laboral era molt rígid. (El que sí que permet la flexibilització és l'acceleració de la destrucció de llocs de treball en els moments difícils: va ser més ràpida el 91-93 que el 76-85, i ho ha estat encara més el 2007-2011.)

Què es pot dir de les polítiques expansives? Es podrien generar llocs de treball a base de dèficit, però l'experiència ens mostra que el fet que hi hagi molts més llocs de treball no vol dir que hi hagi gaires menys aturats. Entre 1985 i 1991 es van generar gairebé dos milions de llocs de treball, però l'atur només va disminuir en un terç de milió, i la taxa no va baixar d'un increïble 17%. Va passar el mateix en la fenomenal expansió del període 1993-2007, en què es van generar més de vuit milions de llocs de treball però en què l'atur va disminuir en menys de dos, de manera que al final d'un període extremadament llarg i extremadament expansiu hi seguien havent gairebé dos milions d'aturats.

Per què, en el nostre cas, la creació d'ocupació no fa disminuir decididament l'atur? Cada aturat és un cas particular, però la nostra experiència mostra que els aturats només deixen de ser-ho amb molta dificultat: partint d'un atur mínim, la crisi industrial de la Transició va destruir gairebé dos milions de llocs de treball; doncs bé, malgrat l'espectacular creixement econòmic posterior, l'atur no va baixar dels dos milions (fugaçment) fins vint anys després. Es a dir, a diferència dels economistes convencionals, que tendeixen a veure l'atur com una manifestació de la insuficiència de la demanda, faríem bé de considerar l'atur com l'acumulació dels llocs de treball destruïts en les crisis passades, probablement perquè, com a Los lunes al sol, els aturats tenen una formació i unes expectatives que els fan molt difícilment recuperables. L'atur espanyol és, doncs, excepcionalment alt perquè el nostre creixement ha estat una successió d'expansions inflacionistes que han desembocat en crisis que s'han hagut de resoldre a base de devaluacions (una cada deu anys, inclosa la que ara no sabem com fer).

Espanya ha apostat -encara ho està fent- pel turisme i la construcció, que són sectors que poden sobreviure a aquestes batzegades perquè requereixen mà d'obra poc qualificada que quan cal s'acomiada i que quan convé se substitueix per joves sense qualificació o immigrants. Aquesta aposta és l'arrel del nostre excepcional nivell d'atur: mentre va durar, la febre constructora va generar molts llocs de treball, però també una inflació que ha soscavat la nostra competitivitat i dos milions d'aturats que difícilment es recol·locaran. A la indústria, en canvi, el personal ha de tenir una formació que és difícil d'adquirir, i per això a Alemanya -molt orientada a la indústria- els governs estan obsessionats per l'estabilitat de la moneda i els empresaris protegeixen els llocs de treball quan tot i així les coses van malament.

Aquesta interpretació té dues lectures. La negativa és que no hi ha fórmules fàcils per combatre l'atur: ni la reforma laboral ni les polítiques expansives. La positiva és que per prevenir i per curar l'atur és important l'estabilitat dels preus, és a dir, l'equilibri financer, que és precisament el que ens està imposant Alemanya. Sort, doncs, que hi ha Alemanya al timó i llàstima que amb això no n'hi hagi prou!

stats