28/12/2011

Atur: solucions que no són la solució

3 min
Atur: solucions que no són la solució

La Comunitat de Madrid acaba d'aprovar una llei que estableix l'eliminació de l'autorització prèvia per obrir establiments i la llibertat d'horaris comercials. A partir d'ara, per obrir una botiga serà suficient que l'empresari presenti una declaració afirmant que l'establiment compleix la reglamentació vigent, i no caldrà que cap inspector ho verifiqui ni que cap estament oficial ho autoritzi. També a partir d'ara els comerciants podran fixar lliurement els horaris i, sobretot, obrir els festius si així ho desitgen.

Personalment estic molt a favor de la primera d'aquestes disposicions, que crec que hauria de ser la norma general pel que fa al control de l'administració sobre les activitats econòmiques, i em sembla evident que la segona beneficia els consumidors. El que em preocupa, i el que justifica que en parli, és que l'aprovació ha estat acompanyada d'una declaració segons la qual el govern madrileny estimaria que la llei "podria generar més de 20.500 nous llocs de treball a la regió i un increment de gairebé 6 dècimes del PIB". Com és possible que aquestes mesures incrementin l'ocupació? L'anunci basa l'afirmació en el fet que la llibertat d'horaris es va establir a la zona de Sol l'any 2008 i ha comportat un increment de l'activitat comercial i de la creació de llocs de treball. Ara bé, es tracta d'un argument fal·laciós: és perfectament possible que la llibertat d'horaris en una zona desplaci el consum des d'altres zones cap a aquesta, però no que augmenti el consum a tot arreu si a tot arreu es liberalitzen els horaris. ¿Comprarà cada madrileny més tomàquets o més sabates perquè les botigues estiguin obertes els diumenges? Ni el consum ni l'ocupació augmentaran pel fet que els horaris siguin lliures. Al contrari, molt previsiblement part del consum es desplaçarà des del petit comerç (que ha criticat la mesura) cap al gran comerç (que l'ha aplaudida), i com que la productivitat és més alta en aquest segon, l'impacte sobre l'ocupació serà negatiu.

Tanmateix, el govern madrileny no sols afirma que augmentarà, sinó que ha calculat en quant. Quina serietat té aquest càlcul? Podem endevinar-ho a partir d'una altra llei que va aprovar la Comunitat de Madrid fa dos anys (llei de mesures liberalitzadores i de suport a l'empresa madrilenya, del 21/12/09), que establia amb caràcter general el que la d'ara estableix per al comerç: la substitució de l'autorització administrativa prèvia per la declaració responsable. Aquella llei també havia de crear ocupació i també anava acompanyada d'una estimació sobre el seu l'impacte previst; endevinen quin havia de ser? Encara que sembli mentida, la nota de premsa oficial de fa dos anys deia que "a través d'aquesta llei la Comunitat preveu impulsar la creació de més de 20.000 llocs de treball i un creixement addicional de 6 dècimes del PIB".

Insisteixo, considero que la Comunitat de Madrid l'encerta quan substitueix l'autorització prèvia per la declaració responsable, i comprenc que la llibertat d'horaris beneficia el consumidor. El que no em sembla correcte és que es justifiqui aquesta mena de mesures amb l'argument que creen ocupació, perquè és fals. L'agilització de la intervenció administrativa pot ser estimulant, però no necessàriament, i ni tan sols freqüentment, de l'ocupació.

Dissortadament, el cas de la Comunitat de Madrid no és sinó un dels molts en què disposicions de tota mena es justifiquen frívolament amb l'argument que creen ocupació. Un dels exemples més notoris és el preferit pels sindicats: la limitació dels horaris laborals i la restricció de les hores extraordinàries.

Com és sabut, el govern francès (aleshores socialdemòcrata i verd) va introduir el 1999 la setmana de 35 hores i ho va fer amb l'argument de la lluita contra l'atur: el lema era "treballar menys per treballar tots". Va ser contraproduent. Per què? Perquè l'ocupació no és una quantitat determinada que es pugui distribuir sobre el principi que si uns en tenen menys uns altres en tindran més i, sobretot, perquè també es va establir que el salari corresponent a aquestes 35 hores havia de ser el mateix que el de les anteriors 39. ¿Cabia esperar que les empreses reaccionessin a un augment del 10% del cost per hora treballada amb un increment de l'ocupació? Per què ho havien de fer? El govern, i els sindicats que li donaven suport, raonaven com si els empresaris tinguessin un determinat nombre de comandes per satisfer: si cada treballador treballava menys, n'haurien de contractar més. Poc després, un govern alemany (també socialdemòcrata i verd) aprovava una sèrie de mesures que reduïen els costos per a les empreses alemanyes, i també ho feia amb l'objectiu de crear més ocupació. El raonament dels alemanys era el contrari: les comandes de les nostres empreses són una cosa a aconseguir en el mercat internacional, i per fer-ho cal ser competitius. No cal ni dir que els alemanys han triomfat i que els francesos van haver de corregir el tret.

Pel que fa a l'atur, dues conclusions: que massa sovint els governs sucumbeixen a la temptació de justificar el que sigui amb l'argument de l'atur, i que només les empreses competitives poden crear llocs de treball.

stats