Publicitat
Publicitat

Austeritat i austericidi

Se’ns diu que Syriza hauria pactat amb un partit que també és “antiausteritat”. Se’ns repeteix que l’austeritat constituiria una recepta imposada als països de la perifèria europea pel govern d’Angela Merkel i per l’FMI. Se’ns insisteix que l’austeritat formaria part de la fórmula neoliberal.

Com que l’austeritat és sempre una virtut, i com que els països endeutats i poc productius -com ho és el grec- no tenen altra opció que practicar-la, resulta del tot convenient fer alguna precisió sobre l’ús que estem fent d’aquest terme.

Grècia és un país que sistemàticament ha importat més que el que ha exportat. Concretament, en les dues dècades prèvies a la intervenció, l’equivalent a un 7% del PIB cada any. Un desequilibri com aquest és insostenible. Simultàniament, el sector públic grec ha estat gastant massa. Concretament, en els vint anys previs a la intervenció, una mitjana de 5 euros per cada 4 que recaptava. Aquest desequilibri tampoc no és sostenible.

Quan una empresa que perd diners exhaureix la caixa, ha d’anar al banc a comunicar que no pot pagar els deutes i a demanar que li mantinguin el crèdit. El govern grec va fer el mateix. (A sobre, va haver de reconèixer que havia estat falsejant la informació sobre la seva situació real.)

En aquesta mena de situacions, un país pot demanar suport de dues maneres: amb un pla creïble sota el braç o sense. En qualsevol de les dues opcions, la solució passa inevitablement per retallar despeses i augmentar impostos, i és pueril pensar el contrari. Per aquest motiu, els governs de poca categoria es presenten sense cap pla: prefereixen que els sacrificis els siguin imposats des de fora perquè d’aquesta manera fan veure que no en són responsables. En absència d’un pla creïble elaborat pel mateix país, són els creditors -en el cas grec, la troica, però normalment l’FMI en solitari- els que elaboren el pla que s’imposa al país com a condicionant a la renovació del suport.

El problema és que un pla propi podria ser bo i, en canvi, un pla elaborat des de fora sempre és dolent. La raó és que els experts de l’FMI i d’altres organismes similars s’enfronten a una sèrie de dificultats insuperables. La primera és la seva convicció que el millor govern és el menor govern. La segona és la seva ignorància sobre la idiosincràsia i la realitat del país. La tercera és la seva supèrbia. En conseqüència, la recepta es compon d’una sèrie d’ingredients alguns dels quals poden ser encertats, però el conjunt dels quals acostuma a fer més mal que bé.

Si l’estat és sòlid i el problema moderat en relació a les forces del país, el malalt pot sobreviure a la cura. En el cas grec, la malaltia era tan greu i l’estat tan feble, que el que s’hi ha provocat ha estat una catàstrofe. Per fer-nos una idea de la magnitud de la cura i de les seves conseqüències bastaran dues xifres: el nombre de treballadors en el sector públic ha caigut un 14%, i el PIB un 23%. Les mateixes xifres a l’Espanya de les retallades són 2% i 5%. La paraula austericidi està mal construïda semànticament, però designa expressivament una recepta que, més que l’austeritat, el que ha causat és la misèria de l’estat grec.

Se’ns repeteix que Syriza imposarà als creditors l’impagament del deute. El que farà Syriza serà tornar a demanar als creditors que mantinguin el suport financer a Grècia malgrat que el país segueix sense poder fer front al deute.

La diferència és que aquest cop el govern grec es presenta amb un pla sota el braç. No és el pla que agrada als experts de l’FMI, però l’hauran d’acceptar perquè l’alternativa és tancar l’aixeta i provocar el caos a Grècia.

La qüestió no és, per tant, si Syriza se’n sortirà o no en la seva negociació amb la troica. La qüestió és si el seu pla és viable. No ho té gens fàcil, perquè exigeix recaptar més impostos en un país on els que han de pagar no estan acostumats a fer-ho i implantar la meritocràcia en un país on la norma és el clientelisme.

Syriza necessita que els funcionaris fiscals resisteixin les temptacions que els plouran, necessita que els seus acceptin que la provisió de càrrecs públics ha de basar-se en el mèrit i necessita que tothom es resigni a la inevitable austeritat. Històricament, aquestes coses només s’aconsegueixen a base de patriotisme, i no ens ha d’estranyar que Syritza apel·li ara a l’orgull nacional. Li caldrà això i molt més, perquè la tasca és titànica. Itàlia no se n’ha sortit al Mezzogiorno.

Si Syriza se’n surt, la Unió Europea guanyarà un soci estable. Si no se’n surt, Grècia caurà en una espiral de populisme que, sens dubte, la portarà a sortir de l’euro. No serà el final d’aquest, però sí del somni d’una Grècia occidentalitzada.

PUBLICITAT
PUBLICITAT