Publicitat
Publicitat

Barcelona (i Tarragona) al mapa

Les institucions de recerca competeixen entre si pels diners i per la glòria, i per això hi ha molts rànquings que les comparen, la publicació periòdica dels quals proporciona alegries i decepcions, així com alguna breu notícia en els mitjans de comunicació.

Des de fa dos anys l’Institut Max Planck (la joia de la recerca alemanya) publica un mapa interactiu on apareixen geolocalitzats els principals centres de recerca i universitats mundials classificats pel seu grau d’excel·lència. El MIT (una de les joies de la recerca americana) va saludar, en el seu dia, l’aparició d’aquesta eina amb una breu nota que, entre altres coses, deia el següent: “Els resultats donen algunes sorpreses. En física i astronomia, per exemple, dues de les tres primeres institucions són espanyoles: l’ICFO (Institut de Ciències Fotòniques), a Barcelona, i l’Icrea (Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats), també a Barcelona”.

La posició de les institucions varia any rere any. En aquest moment, en física i astronomia, l’Icrea ocupa la 3a posició i l’ICFO l’11a. Han perdut alguna posició, però de les primeres 25 institucions, 13 són americanes, 3 són barcelonines (les esmentades més l’Institut de Física d’Altes Energies) i cap altre país del món hi té més d’una institució.

D’altra banda, la consulta a la pestanya química ens diu que l’Institut Català d’Investigació Química, a Tarragona, ocupa la primera posició, seguida de prop per la Universitat de Berkeley, el MIT, Stanford, etc. L’Icrea ocupa la posició 17a i la Universitat Rovira i Virgili aproximadament la 60a.

Òbviament, aquestes posicions són excepcionals. És cert que de les deu primeres institucions espanyoles en medicina, set són catalanes, però la primera d’elles, l’Institut Català d’Oncologia, només ocupa la posició 42a. Encara pitjor, en ciències socials no trobem una institució catalana fins a la posició 200.

Mentrestant, Barcelona acaba d’encetar el debat sobre el turisme i, relacionat amb ell, el model de creixement econòmic de la ciutat.

Una part de la població n’està fins al capdamunt, de tants turistes, i, en conseqüència, comencen a articular-se moviments polítics que qüestionen el model turístic barceloní.

Com els meus lectors saben, sóc extremadament crític amb aquest model, que consisteix a vendre un producte de primera a preu de segona i mesurar l’èxit no pel valor afegit generat sinó pel nombre de turistes atrets. Ara bé, això no significa que consideri que hàgim de cometre amb el turisme el mateix error que vam cometre amb la indústria. Un dia ens vam convèncer que la indústria era massa contaminant i massa antiquada i vam decidir desindustrialitzar-nos. Ara, massa tard, clamem (ho han fet alguns, si no tots, els candidats a alcalde) per la necessitat de “reindustrialitzar” Barcelona perquè hem descobert que els països que ens passen la mà per la cara són els que van continuar apostant per la indústria.

En definitiva, el model turístic de la ciutat de Barcelona és una calamitat, però això només ha de voler dir que l’hem de millorar, no que hàgim d’exterminar el turisme.

Ara bé, a més de millorar el model turístic, ¿és possible reindustrialitzar Barcelona? Sí.

De la mateixa manera que, en el seu dia, els Jocs Olímpics van posar Barcelona al mapa (un mapa, on, a Europa, només hi havia un grapat de ciutats, la major part de les quals, si no totes, capitals d’estat), ara és la recerca la que està posant Barcelona al mapa. Al mapa de la indústria del futur, perquè la indústria dels països desenvolupats (els que no paguen salaris de misèria) només pot basar-se en la recerca. Els països que van continuar apostant per la indústria van continuar apostant per la recerca. Alemanya té una indústria puntera perquè va inventar el concepte d’universitat moderna (la Universitat de Berlín, 1809), va inventar el concepte de centre especialitzat en recerca bàsica (l’Institut Max Planck, 1911) i va inventar el concepte de centre especialitzat en la transferència de la recerca (els Instituts Fraunhofer, 1949).

El debat sobre el turisme ha vingut per quedar-se, les queixes contra l’abús que representa la sobreexplotació de l’espai públic acabaran triomfant i el model turístic acabarà sent corregit. Seria bo que sabéssim administrar el procés sabent que no estem condemnats a malvendre el nostre patrimoni, i que la prosperitat del futur ja s’està construint a les nostres universitats i als nostres centres de recerca. No és un camí fàcil, però fa deu anys no ens hauríem cregut que avui seríem on som.

El que acabo de dir pot aplicar-se també a Tarragona, la capital d’una regió que també ha de revisar el seu model turístic però que té la fortuna que la Universitat Rovira i Virgili i l’ICIQ l’estan posant al mapa de la indústria del futur, i, per tant, de la prosperitat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT