13/03/2015

Blindar l’estat del benestar

3 min
Blindar l’estat del benestar

Convergència Democràtica ha elaborat un document en relació a la seva anunciada refundació en què podem llegir el següent propòsit: “El nostre objectiu és blindar i eixamplar [...] l’estat del benestar”. Com que una de les característiques dels països decents és que tots els seus ciutadans, tinguin la capacitat econòmica que tinguin, puguin accedir a l’ensenyament, la sanitat i els programes de suport a la dependència públics, el propòsit d’aquest partit em sembla d’allò més lloable. Ara bé, què significa “blindar” l’estat del benestar? ¿De quines amenaces es tracta de protegir-lo? Com cal fer-ho?

Com que els polítics ens han acostumat a debats immadurs, podríem pensar que el nostre estat del benestar està amenaçat per interessos privats, que haurien convençut, o comprat, una sèrie de polítics “neoliberals” perquè el mutilin a base de “retallades”.

No hi ha dubte que als neoliberals els disgusta la idea que uns paguin impostos perquè uns altres se’n beneficiïn i, sobretot, que els diners i els serveis siguin administrats per funcionaris públics. Ara bé, em temo que qui amenaça el nostre estat del benestar no són una colla de radicals que puguin ser frenats a base de discursos, de manifestacions o de vots. Les amenaces són diferents, i “blindar-lo” ens exigirà bastant més que paraules.

Per falta d’espai, em referiré només a la part de l’estat del benestar que es paga amb impostos: l’ensenyament, la sanitat, la invalidesa, la família, l’habitatge i l’exclusió social. Pel que fa a les amenaces, deixo de banda l’envelliment de la població; no perquè no en constitueixi una de formidable, sinó perquè no tenim capacitat per frenar-lo. Tot i això, i com a mínim, podem comptar cinc altres amenaces no menys formidables.

La primera és la poca disposició a pagar impostos. Volem tenir un estat del benestar de primera, però un estat del benestar com els que tenen al nord dels Pirineus costa més del 20% del PIB, i nosaltres només paguem un 22% en impostos, dels quals també ha de sortir per pagar tota la resta: policia, exèrcit, justícia, infraestructures... i el servei del deute. “Blindar” l’estat del benestar passa, inexorablement, per recaptar més impostos.

La segona amenaça és el deute públic, perquè s’ha de tornar. N’hi ha que consideren que l’augment del deute és una alternativa a les retallades. En realitat, els dèficits d’avui són les retallades de demà.

La tercera és la immigració sense feina. Som i hem de ser una societat d’acollida, entre altres coses perquè la nostra natalitat és increïblement baixa, però això no obsta per assenyalar que no podem proporcionar habitatge, sanitat i suport a la dependència a tothom que decideixi instal·lar-se entre nosaltres, i molt menys garantir-los una renda bàsica encara que no treballin, com pretenen alguns. Una sentència recent del Tribunal de la Unió Europea ha donat la raó a les autoritats alemanyes, que havien denegat el subsidi de desocupació a una immigrant romanesa (i, per tant, ciutadana comunitària) que mai no havia treballat a Alemanya. Hem de comprendre que aquesta mena de situacions seran cada cop més freqüents i que és absurd tancar els ulls a la realitat.

La quarta amenaça és el model productiu que hem construït, que es basa en la creació de llocs de treball de baixa qualificació i escassa remuneració. Un país low cost, que és en el que ens estem convertint, no pot tenir un estat del benestar com cal per la senzilla raó que els mileuristes no generen prou impostos per pagar el que costen al llarg de la seva vida. Tots els països tenen llocs de treball de poca qualificació, però la nostra proporció dobla la de la resta d’Europa. “Blindar” l’estat del benestar exigeix salaris alts, no salaris baixos.

La cinquena és la responsabilitat en el gaudi dels serveis públics. Tots sabem de gent que n’abusa, començant pels ni-ni, el formidable exèrcit de joves que han decidit que no val la pena esforçar-se. A Catalunya la proporció de joves entre 18 i 24 anys que ni estudien ni treballen és un de cada quatre, mentre que als països més endreçats no arriba a un de cada 10. Els dos països que en els últims anys s’han enfrontat a la crisi del seu estat del benestar, Suècia a principis dels anys 90 i Alemanya deu anys després, van implementar mesures molt radicals per dificultar l’accés a les prestacions i per impulsar la població a treballar. Les “retallades” no van ser liderades per “neoliberals” amb ganes de carregar-se l’estat del benestar, sinó per socialdemòcrates que volien salvar-lo. “Blindar” l’estat del benestar exigeix ser sincers amb la població i deixar-li clar que els de dalt no poden robar, però que encara que no robessin tampoc no hi hauria diners per a tothom.

stats