Publicitat
Publicitat

CDC.3 davant les seves alternatives

És de preveure que el PDC improvisi en el pla ideològic. Això no és bo, però no és necessàriament fatal

Per desídia, agrupem mecànicament CiU, el PP, el PNB i C’s dins d’un presumpte conjunt de “partits de dretes”, i considerem lògic que es donin suport parlamentari mutu. En realitat, aquests partits persegueixen models econòmics i socials molt diferents, i la “refundació” de CDC constitueix una bona oportunitat per revisar-los.

En primer lloc, tenim el PNB, que és l’únic partit que a Espanya ha apostat consistentment per la indústria com a font de prosperitat i per la concertació social com a font de cohesió. L’associació d’un partit “de dretes” amb un sindicat de classe -i, concretament, amb el sindicat basc més important, ELA-STV-és inimaginable des de les nostres coordenades mentals, però no deixa de ser coherent amb el model de les democràcies cristianes centreeuropees. L’hegemonia al País Basc d’un partit amb aquestes dues característiques i amb recursos per fer acció política de manera consistent l’ha convertit en la part d’Espanya amb una economia més productiva i més equitativa, amb menys immigració i atur i amb salaris més alts.

La primera versió de CDC, la més pròpiament pujolista -que podem denominar CDC.1-, seguia aquest model: recordem les referències de Pujol al “model suec”, recordem que des de Banca Catalana havia donat tot el suport possible a la indústria, recordem que parlava alemany, recordem que el seu marc ideològic era demòcrata cristià i recordem que la seva meta era “Catalunya, un sol poble”.

En segon lloc, tenim el PP, un partit que no té res a veure amb el PNB i que constitueix l’última encarnació de la dreta clàssica espanyola, la que supedita qualsevol objectiu d’eficiència o d’equitat al manteniment del control per part dels qui Azaña denominava “ los acampados ”: el conjunt d’alts funcionaris i d’empresaris que operen en sectors regulats. En general, els seus representants no parlen cap llengua estrangera, el seu marc mental és Espanya i no creuen que sigui ni possible ni desitjable canviar-la gaire. A la pràctica, aquest model s’ha traduït en salaris baixos a través de la desregulació del mercat laboral i de la immigració; en la protecció a la gran empresa a través de les exempcions fiscals i de mesures puntuals de suport (els plans Renove); i, finalment, en una escassa eficàcia dels mecanismes de regulació (Banc d’Espanya, etc.) que contrasta amb la retòrica pro mercat. Es tracta d’un model essencialment anticompetitiu, i els seus referents internacionals han de buscar-se en la dreta llatinoamericana.

La CDC.2 és la que pren el control de l’acció política de CDC a través de la incorporació als últims governs pujolistes de Mas-Colell d’una banda i del conjunt de joves “sobiranistes” de què forma part Artur Mas de l’altra

Potser perquè CDC.1 es va trobar que la Generalitat no disposava dels recursos econòmics de què gaudia el govern basc, va acabar derivant cap a un partit-lobi complementari de l’anterior. Ignoro quin va ser el punt de partida de la UDC de la Transició, però és obvi que en la llarga etapa Duran es va entregar a aquesta modalitat amb entusiasme i eficàcia.

En tercer lloc, hi ha els partits pròpiament liberals, dels quals tenim dos exemplars, C’s i la versió de CDC -CDC.2- que progressivament pren el control de l’acció política de CDC a través de la incorporació als últims governs pujolistes de Mas-Colell d’una banda i del conjunt de joves “sobiranistes” de què forma part Artur Mas de l’altra. En tots dos casos, es tracta d’una nova generació que parla anglès, que ha estudiat als EUA i que estan impregnats de la ideologia neoliberal. A diferència del PP, detesten l’Espanya castissa; a diferència del PNB, no creuen que tinguin oportunitats de beneficiar-se’n; i, a diferència de tots dos, aspiren a canviar-la de dalt a baix. A diferència del PNB, no són industrialistes perquè, en el fons, pensen que la millor política industrial és la inexistent; a diferència del PP, creuen en la competència i en l’excel·lència tecnològica. Valoren molt la prosperitat i poc l’equitat. El model d’aquesta dreta són els Estats Units: desregulació laboral, impostos baixos, competència i política científica.

És una incògnita el camí que prendrà CDC.3, potser sota la denominació de Partit Demòcrata Català. D’una banda, l’adopció de l’independentisme suposa una ruptura amb el paper de lobi a què havia derivat CDC.1; de l’altra, el govern de Junts pel Sí constitueix una ruptura amb la CDC.2 neoliberal; finalment, en la determinació del nucli dirigent del PDC sembla que hi han participat tant el corrent neoliberal de CDC -Llibergència- com el “socialdemòcrata” dels Rull i Campuzano. Com que ni aquests dos ni cap altre corrent de CDC han elaborat un substrat ideològic digne de tal nom, és de preveure que el nou partit improvisi. Això no és bo, però no és necessàriament fatal, ja que la ideologia és important, però ho és molt més la qualitat dels que la porten a la pràctica.