L'article d'ahir concloïa que és raonable que Catalunya, que necessita desesperadament canviar el seu model productiu per generar llocs de treball qualificats, es plantegi fer-ho inspirant-se en el model israelià, ja que la potència de la recerca que es fa a Catalunya és comparable a la israeliana.
Hi ha aspectes importants del model israelià que no podem copiar (el paper de l'exèrcit, la filantropia internacional o la immigració russa), però sí que tenim molt a aprendre del seu model de transferència de la recerca al mercat, sigui creant empreses al voltant d'una invenció ( start-up ), sigui a base de vendre-les a una empresa establerta.
Enlloc del món existeix un ecosistema tan eficaç com el d'Israel a l'hora de portar invencions al mercat. Aquest ecosistema es basa en el treball conjunt del món científic, el sector públic i una constel·lació d'agents privats: empreses financeres ( angel investors , capital risc...), incubadores, centres de recerca de grans multinacionals (IBM, HP, Cisco...) i fins i tot els mitjans de comunicació, que hi presten gran atenció. El paper del sector públic és múltiple: creació de centres de recerca, finançament majoritari dels projectes de desenvolupament, ajuts a risc a joves emprenedors, acords amb grans multinacionals per executar projectes concrets...
Tots aquests instruments van ser creats a partir dels anys 80, però no haurien tingut cap eficàcia sense una recerca de primer nivell a les universitats i als centres especialitzats que l'Estat d'Israel va començar a potenciar des d'abans del seu naixement. Tot i que aquesta és la base de tot i és l'únic element del qual Catalunya ja disposa, no estic segur que l'opinió pública catalana hi doni el seu just valor.
Si els catalans volem seguir creant llocs de treball poc qualificats, com fonamentalment hem estat fent en els darrers vint anys, no tan sols ens calen menys universitats, sinó que faríem bé de convèncer la major part dels nostres joves que han de treballar com estan disposats a fer-ho els immigrants. Si volem seguir comptant amb les multinacionals perquè ens industrialitzin, podríem renunciar a disposar de centres públics de recerca, comptant que el que volen les multinacionals són tècnics qualificats. Però si volem una economia que creï molts llocs de treball qualificats i ben remunerats, necessitem empreses punteres, que només poden sortir d'unes universitats i d'uns centres de recerca que estiguin en la frontera de la ciència. Insisteixo, no sé si ho valorem prou, però és justament l'únic element amb què comptem: Catalunya, amb un 0,1% de la població mundial, produeix un 1% de la producció científica mundial.
Què ha funcionat a Israel i què en podem aprendre? Primer, que no es pot comptar amb el capital privat perquè financi el pas de la recerca al producte en els estadis inicials, quan la probabilitat de fracàs és molt elevada. Fins i tot les grans farmacèutiques estan reduint l'esforç en R+D i prefereixen adquirir invencions o petites empreses innovadores. Segon, que, malgrat això, aquest pas ha de ser liderat pel capital privat: "El científic fa normalment d'empresari mediocre quan ho intenta", diu el responsable de transferència de tecnologia de Technion. Cal, doncs, dedicar recursos públics a finançar a risc el desenvolupament, però cal que aquest procés involucri també capital privat (encara que sigui minoritari) i que sigui aquest capital qui el dirigeixi. Tercer, que quan no existeixen les empreses privades (financeres o de qualsevol mena) necessàries, cal atraure-les de fora o ajudar a crear-les invertint-hi recursos públics. Quart, que els centres públics, universitaris o no, han d'orientar la recerca al mercat, i que per això han de disposar d'organitzacions especialitzades i professionalitzades i els investigadors han d'estar incentivats perquè la transferència sigui un èxit. Cinquè, que la recerca no és un negoci, i que el màxim a què es pot aspirar és que els ingressos de la transferència complementin els recursos públics dedicats a finançar-la: en el cas del MIT, per exemple, representen un 5%. Sisè, que cal paciència i tenacitat.
En l'actual context de penúries pressupostàries, que la Generalitat endegui un programa d'aquesta naturalesa pot semblar utòpic. Tanmateix, no estem parlant d'uns recursos exageradament elevats; al cap i a la fi, el sector públic dedica a Israel un esforç en R+D similar al que hi dediquem nosaltres (menys de l'1%). El repte és estimular la inversió privada. En qualsevol cas, si volem crear llocs de treball decents en el futur, la solució no és esperar un miracle, com, per exemple, que l'economia es torni a posar en marxa per si sola.
