30/12/2016

Dos desitjos per a l'any nou

3 min

Prosperitat i justícia. Poques coses són menys pràctiques que no tenir objectius que ens transcendeixin. Per això, el meu primer desig per al 2017 és que la política econòmica del nostre país recuperi una mica de poesia.

Aquesta política ha passat a estar dominada per un economicisme de poca volada que pot resumir-se en dos objectius: fer créixer el PIB i crear llocs de treball. Ens sembla que, si els aconseguim, tota la resta se’ns donarà per afegitó: minvarà la pobresa, minvarà la desigualtat, podrem millorar l’ensenyament i la sanitat, les pensions estaran una mica més garantides... Però en els últims vint anys el PIB i l’ocupació han crescut a Catalunya com en pocs països del nostre entorn, i, tanmateix, els nostres problemes de fons són ara més grans que fa vint anys.

Proposo, doncs, que recordem les paraules de qui millor va saber expressar el nostre somni col·lectiu: “Així heu de voler Catalunya [...]: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”. Macià no era economista, i ens toca als que exercim aquesta professió traduir aquelles paraules, i en concret les dues sentències centrals, en forma d’una política econòmica viable. Dit d’una altra manera, en forma d’una política que persegueixi la prosperitat i la justícia alhora.

En els últims vint anys nosaltres i els nostres representants hem participat, d’una manera o altra, en l’aprovació de multitud de mesures de política econòmica: modificacions de la regulació laboral, de les pensions, de la fiscalitat, de l’urbanisme, de les infraestructures... Què hauria passat si, cada cop, ens haguéssim preguntat: aquesta decisió, ¿ens farà més pròspers i, alhora, més justos? Hauria estat molt més difícil contestar aquesta pregunta que dir: crearà tants llocs de treball o impulsarà el PIB en tantes dècimes. Però potser aquesta dificultat ens hauria frenat a l’hora de cometre alguns errors.

Els meus lectors coneixen la meva dèria contra un model de creixement basat en l’explotació del patrimoni natural i arquitectònic i en l’explotació de mà d’obra barata. Aquest model ens ha permès posicionar-nos com a líders turístics, com a líders en creixement del PIB i com a líders en creació d’ocupació, però ni ha creat autèntica prosperitat ni, per descomptat, justícia. La prosperitat i la justícia només poden basar-se en la productivitat, i la productivitat només pot basar-se en la tecnologia, en la qualificació laboral i en una regulació laboral que freni els instints de qui Churchill anomenava “els mals empresaris”, l’acció desenfrenada dels quals dóna lloc, segons ell, “a la degeneració progressiva”.

Els casinos fan més rics els propietaris dels terrenys, creen ocupació i fan pujar el PIB, però només creen prosperitat i justícia si paguen bé a tot el seu personal. ¿Ens ocuparem que ho facin?

La llum segueix venint d’Europa. Hem passat del “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, desvetllada i feliç”, a descobrir que a Europa hi ha massa ancians egoistes, massa joves xenòfobs, massa funcionaris porucs i massa polítics oportunistes.

Tanmateix, Europa continua sent l’única esperança que tenim d’arribar a ser alguna vegada lliures, pròspers i justos. Amb tots els seus defectes, Europa continua sent, de bon tros, la regió del planeta que millor crea i que millor reparteix la riquesa, la que tracta millor els seus ciutadans vulnerables, la que tolera millor la diferència i la que protegeix millor la cultura. La frase “Si els americans volen veure el Somni Americà, cal que es mudin a Dinamarca” no és cap bajanada.

Hi ha una raó addicional per renovar la fe en Europa. Una de les amenaces més grans al model de vida occidental, incloent-hi la democràcia, el constitueix la concentració de la riquesa en poques mans, una concentració que, tant si Piketty té raó quan l’atribueix a una força inherent al capitalisme com si no, no ha deixat de créixer des de fa una quarantena d’anys.

Si no aconseguim que els megarics i les megaempreses paguin, el model se’ns ensorra. Ara bé, els estats nacionals estan indefensos contra els seus exèrcits d’advocats.

La Unió Europea, amb els seus Irlandes, Holandes i Luxemburgs, no és ni de bon tros com hauria de ser, però només ella pot fer que els Microsofts, els Starbucks i els Ortegas paguin impostos de debò. El Brexit va coincidir amb la decisió d’exigir que Apple pagués a Irlanda 13.000 milions d’euros en impostos impagats amb la connivència d’aquell estat; una coincidència que potser farà que la Unió prengui consciència que l’activisme fiscal és l’única manera que té de convèncer els europeus que encara té sentit.

Renovem, doncs, una fe, crítica, en Europa.

stats