Publicitat
Publicitat

Espanya, un desengany recurrent

L'historiador Ricardo García Cárcel resumeix la història d'Espanya dels darrers segles com un "desengany" recurrent. Cada cop que una generació d'intel·lectuals s'ha il·lusionat amb la perspectiva de la definitiva regeneració d'Espanya, ha hagut de veure les seves esperances ofegades per una reacció que l'ha tornat a enfonsar en la mediocritat i la corrupció: Saavedra Fajardo, Jovellanos, Larra, la Generació del 98, els republicans (el " no es esto, no es esto ", d'Ortega) i, finalment, el llarg franquisme. En les seves paraules, " el guadiana del desengaño ha recorrido [...] toda la historia de España ". De fet, tota mena de científics i literats han parlat del pessimisme com d'una característica del poble espanyol; des d'Unamuno fins a Rojas Marcos.

No cal ni dir que el moment en què ens trobem és, precisament, el d'un dramàtic desengany. Fins fa pocs anys, Espanya no sols semblava un país definitivament democràtic i inequívocament inserit a Europa i a Occident (o sigui, membre de la Unió Europea i de l'OTAN), sinó que era també un país emergent , és a dir, amb una economia que anava a més i que semblava que havia de sobrepassar la italiana i fins la francesa. Tant per a Aznar com per a Zapatero, i cadascú a la seva manera d'entendre-ho, Espanya estava deixant Europa enrere: per al primer, perquè s'arrenglerava amb la nova Europa aliada als EUA en les seves aventures bèl·liques; per al segon, perquè legalitzava el matrimoni homosexual abans que ningú i perquè una ministra embarassada passava revista a una formació militar. Ara, en canvi, la situació és desastrosa. Des del punt de vista econòmic, que és el meu, Espanya té una taxa d'atur molt superior a la que cap país del món occidental ha arribat mai des que hi ha estadístiques i, forçada pels seus creditors, es veu obligada a realitzar doloroses retallades en el seu estat del benestar.

Un cop més, el pessimisme està justificat. Fruit d'una desafortunada aposta pel turisme de masses i la construcció, a Espanya hi ha massa gent que no treballa ni tornarà a treballar (la construcció no tornarà perquè la demografia juga a la contra) i hi ha massa gent que treballa en feines poc productives i poc remunerades. L'envelliment creix inexorablement i desequilibra la proporció entre actius i jubilats, mentre el deute públic s'acumula també inexorablement. Entre una cosa i l'altra, qualsevol previsió per a les properes dècades sobre l'estat del benestar (que es finança amb impostos després de pagar els interessos del deute) i de les pensions (que es financen amb cotitzacions dels que treballen) no pot ser sinó pessimista, i això amb independència de si governen les dretes o les esquerres. L'economia està millorant, sens dubte, però per molt que ho faci no podrà compensar els factors abans esmentats. Un cop més, Espanya s'endinsa en una llarga etapa de prostració.

Ara bé, aquest destí no és inevitable. El que és característic de la història d'Espanya, i el que explica la present situació, és el fet que la classe dirigent espanyola es caracteritza per la desmesura quan les coses van bé i per la pusil·lanimitat quan van malament. Aznar i Rajoy reprodueixen dos arquetips del dirigent espanyol: el que pretén l'impossible i el que retarda l'inevitable. En l'etapa Aznar (de qui Zapatero no va ser sinó un pobre epígon) l'Estat va enfollir combinant projectes públics mastodòntics, reducció d'impostos i de preus regulats i liberalització del sòl. Per contra, i com tantes altres vegades, el que caracteritza la política espanyola actual és la manca d'energia i de projecte. Ni Rajoy ni l'oposició espanyola en tenen més enllà de la retòrica patriotera. La seva única recepta per crear ocupació consisteix a precaritzar el mercat de treball mantenint el model productiu que ens ha portat on som. Per contra, quan es rastreja la història dels millors països del món -els més pròspers i més equitatius- el que es descobreix és justament el contrari: un projecte col·lectiu, seriós i esforçat, de construcció d'un model productiu ambiciós, forjat en un moment de gran adversitat. La present crisi econòmica té proporcions tràgiques, però si acaba esclafant els espanyols no serà per la seva magnitud, sinó per la manca de resposta dels seus dirigents.

Pel que fa a Catalunya, que està decidint salvar-se sola, no ha definit encara el seu projecte, i seria de desitjar que aquells que aspiren a liderar-la explicitessin la seva proposta. Al meu entendre, només Mas-Colell en té un: crear una nova economia sobre la ciència. Es tracta d'un projecte tan ambiciós que només podria materialitzar-se amb una extraordinària complicitat col·lectiva. La tindrà?