Publicitat
Publicitat

Les 4 Espanyes, 25 anys després

El mes passat va morir Julio Alcaide, considerat el pare, a més de 20 fills, de l'estadística a Espanya. L'any 1988 havia publicat un treball titulat Las 4 Españas económicas y la solidaridad regional , que ara resulta interessant revisar. En aquest treball distingia entre "l'Espanya que creix" (Madrid, Catalunya, València, Múrcia i tots dos arxipèlags), "l'Espanya en crisi" (del País Basc a Galícia), "l'Espanya que sobreviu" (Aragó, la Rioja i Andalusia) i "l'Espanya que es despobla" (les Castelles i Extremadura). També hi mostrava la seva preocupació perquè el centre de gravetat de l'economia espanyola seguís desplaçant-se cap al Mediterrani i la seva satisfacció perquè hi hagués una certa transferència de rendes des de les comunitats més riques a les més pobres (que, en absència de balances fiscals, detectava per la diferència entre el PIB i la renda familiar disponible).

Com sabem, el reequilibrament territorial ha estat una de les prioritats de la política econòmica dels successius governs espanyols, i s'ha manifestat sobretot a través de les balances fiscals i de la política d'infraestructures, però també de multitud d'accions de menys transcendència individual. Per mesurar la intensitat d'aquesta política bastarà donar una dada. El famós Pla Marshall va suposar una transferència de recursos des dels EUA a diversos països europeus, entre els quals França i la Gran Bretanya, que van rebre l'equivalent al 5% del seu PIB respectiu al llarg de la vida del programa. Doncs bé, al llarg d'aquests 25 anys l'Espanya "que sobrevivia" i la "que es despoblava" hauran rebut a través de les balances fiscals aproximadament un 130% dels seus PIB, o sigui, l'equivalent a 25 Plans Marshall.

Transcorregut aquest període de temps, està justificat analitzar què hi ha d'aquelles quatre Espanyes i quin ha estat el resultat d'aquesta política.

El primer que cal dir és que en aquest període Espanya ha crescut molt, i que totes les comunitats autònomes també ho han fet. Ara bé, el que aquí ens interessa és la posició relativa: si hi ha hagut o no reequilibrament territorial.

Una primera revisió de les xifres ja ens indica que no: l'Espanya "que creixia" ho ha seguit fent, ha passat de representar el 51% del PIB espanyol a representar el 55%; l'Espanya "en crisi" i la "que es despoblava" han seguit minvant (han passat, respectivament, de representar el 17% i el 12%, al 15% i el 10%), i la "que sobrevivia" segueix fent-ho (es manté en el 19%).

Podem analitzar millor la situació si evitem una ambigüitat en què els economistes caiem sistemàticament, en referir-nos al "creixement" (que sempre és del PIB) sense distingir entre la part que es deu al creixement de la població i la que es deu a l'augment de la producció per habitant. En la vida quotidiana mai no confonem aquests dos conceptes: diem que la família creix si per Nadal aplega més persones i diem que prospera si té més ingressos (potser perquè a la taula hi ha llagosta i no llagostins). Amb aquesta nova perspectiva la cosa canvia, i les diferències més interessants són les següents.

L'Espanya que creixia ha seguit creixent, efectivament, però en conjunt no "ha prosperat" (en relació a la resta d'Espanya): té una proporció superior de la població, però no una renda per càpita més alta en relació a la mitjana. A més, una part està en crisi (també en relació al conjunt espanyol) perquè la taxa d'atur allà és superior. L'Espanya en crisi, per contra, no ha augmentat la població però ha prosperat i ja no està en crisi: la seva taxa d'atur és sensiblement inferior a la mitjana espanyola. En conjunt, avui és millor la situació de l'Espanya que estava en crisi que la que creixia.

Però aquests conjunts són enganyosos, perquè l'evolució ha estat dispar dintre seu. Pel que fa als guanyadors, només n'hi ha tres de clars: Madrid ha crescut i és més pròsper, el País Basc no ha crescut però és més pròsper i Catalunya ha crescut però no és més pròspera. Pel que fa als perdedors, els principals són les altres comunitats mediterrànies: les Balears, València i Múrcia. Els seus PIB per càpita passen, respectivament, del 140%, 104% i 92% de la mitjana espanyola al 108%, 89% i 83%. El desplaçament de l'economia espanyola cap al Mediterrani que preocupava a Julio Alcaide ha estat frenat, però només gràcies a l'empobriment (relatiu) d'unes comunitats i la hipertròfia de Madrid, que es l'única comunitat que guanya pes relatiu de manera significativa: l'únic reequilibrament que s'ha donat ha estat dins l'Espanya que creix. Així doncs, es fa difícil justificar, com fan els polítics meridionals, que cal mantenir una política que és manifest que no està funcionant.