19/06/2015

Grècia, l’hora de la veritat

4 min

Les negociacions entre el govern grec i els seus creditors (abans, la troica) estan arribant a la ruptura. Això no ens pot sorprendre. Abans de la crisi, Grècia era un país improductiu, disfuncional i que vivia, com se sol dir, per sobre de les seves possibilitats.

Algunes dades sobre la seva improductivitat: amb una població un 50% superior a la catalana, el seu PIB només era un 5% superior, i per cada euro que Grècia exportava Catalunya n’exportava quatre (dos a la resta d’Espanya i dos a l’estranger). El sector turístic grec era de la mateixa dimensió que el català (malgrat la superioritat en demografia i en longitud costanera), i Grècia només ens superava en l’exportació de serveis de transport (per part del seu sector navilier, molt privilegiat fiscalment).

Pel que fa a viure per damunt de les seves possibilitats, per cada set euros que Grècia produïa, en consumia vuit. L’euro restant provenia de l’exterior en forma de subsidis de la Unió Europea i, sobretot, d’endeutament.

Pel que fa a la disfuncionalitat, basti dir que l’any 2007, malgrat el que acaba de quedar dit respecte al desequilibri entre demanda i producció, hi havia un 8,4% de desocupació.

La crisi financera va estroncar sobtadament la disposició de la banca a seguir prestant a Grècia i va sumir el país en una situació desesperada. El país i els bancs creditors. La troica els va socórrer a tots dos prestant al govern grec prou per seguir vivint per sobre de les seves possibilitats i per tornar els deutes a la banca. A canvi, va exigir que reduís despeses. Aquesta reducció ha estat traumàtica. En un món ideal, un país en la situació de Grècia hauria de reduir les importacions (cotxes i submarins alemanys, vi francès, etc.) i mantenir la demanda de productes autòctons. Així es podria assolir un equilibri produint set, gastant set i mantenint inalterada la taxa d’atur. Les coses no han anat (mai no van) així: les importacions de petroli no es poden eliminar, les compres d’armament alemany o francès no es volen eliminar, etc. S’han retallat moltes importacions, però també s’ha retallat demanda de productes i serveis grecs, de manera que ara Grècia en comptes de consumir vuit consumeix sis, però en lloc de produir set produeix una mica menys de sis. Gairebé ha equilibrat els comptes, però la taxa d’atur s’ha disparat fins al 26,5%, una proporció que només els espanyols ens podem imaginar. No tan sols hi ha molt d’atur, sinó també molts jubilats: la meitat dels masculins han treballat menys de 31 anys, quan la mateixa xifra a Espanya és 34,8 i a Alemanya 35,4.

Grècia segueix sent un país improductiu i disfuncional, però ara viu al nivell de les seves possibilitats.

En aquestes circumstàncies, els creditors esperen de Grècia que torni els deutes. L’oferta que li fan és la següent: no et cobrem els interessos del deute públic (te’ls capitalitzem) i et seguim prestant diners perquè vagis fent front als venciments. La condició que et posem és que vagis reduint el volum del deute. T’ho posem fàcil: la reducció pot tenir lloc molt, molt lentament.

Certament, les condicions que ofereixen els creditors són de privilegi, de manera que Grècia està pagant en interessos un 2,6% del PIB, quan Espanya, per exemple, amb un deute proporcionalment molt més petit, està pagant un 3,3%.

Ara bé, ¿els surt a compte a Grècia i al govern grec acceptar aquest tracte? No.

Grècia es veuria obligada a viure per sota de les seves possibilitats durant molts, molts anys. Grècia no podrà tornar a viure-hi per sobre, perquè ningú no li fiarà, però té la possibilitat de no viure-hi per sota. Tsipras es va presentar a les eleccions prometent que el servei del deute no pujaria per sobre del 2% del PIB: produir sis i consumir 5,9. Aquest és i aquest seguirà sent el seu objectiu.

No té per què modificar-lo. Si els creditors no l’accepten i no li presten diners, Grècia no podrà satisfer els venciments i els creditors hauran de reconèixer que han perdut uns 200.000 milions d’euros dels ciutadans de l’eurozona. Què li passarà a Grècia? Poca cosa. Els privats paguem els deutes perquè, altrament, ens embarguen; les empreses paguen perquè, altrament, els creditors n’insten la dissolució. Amb els estats no passa res semblant.

Es parla del Grexit com si l’impagament impliqués que Grècia hagués d’abandonar l’euro i passar pel tràngol de crear una nova moneda. Rucades. Grècia abandonaria, com a molt, l’eurozona, però no tindria per què deixar de fer servir l’euro. ¿Els seus bancs perdrien el suport del BCE? ¿Grècia perdria l’accés als mercats financers? Sí, naturalment, però això ja és així. En el fons, el que està arribant és el moment en què es fa evident que les negociacions només tenen interès per a Grècia mentre els creditors acceptin que el deute segueixi augmentant.

Més enllà del càlcul, hi ha una altra raó per pagar. Complir amb els compromisos és un requisit per ser un país de primera. Però Grècia ja no vol, i potser no pot, ser-ho.

stats