Publicitat
Publicitat

Males notícies per als pessimistes

Convido el lector a comparar dues cites extretes de dos textos que analitzen la situació actual als EUA. Totes dues reflecteixen prou bé les tesis dels seus autors respectius. La primera:

"El que ara necessitem per sortir de la depressió actual és una altra embranzida de despesa pública.

¿De debò és tan senzill? ¿Seria, de debò, tan fàcil? Doncs, sí, bàsicament sí.

[...] Podríem sortir-ne més ràpidament [...] del que ningú imagina"

I la segona:

" ¿I si les condicions de quasi depressió van camí de mantenir-se no durant un o dos anys sinó dècades? [...] La realitat econòmica és la que és. I el que aquesta realitat sembla ser ara mateix és una en què les regles de la depressió regiran molt de temps"

La primera cita prové d'un llibre que sosté que la present depressió és conseqüència d'una mala gestió de les finances per part dels reguladors i dels banquers, que, per tant, "la depressió que estem travessant és, fonamentalment, gratuïta" i que "sortir-ne pot ser gairebé increïblement fàcil". Per demostrar-ho, l'autor es basa en l'experiència històrica (fonamentalment, la depressió americana dels anys 30 i la recuperació postbèl·lica), en el model macroeconòmic keynesià i en analogies persuasives (al text abunda l'adjectiu obvi ). La conclusió és que "tot és qüestió de la demanda" i que "la despesa és el nostre camí cap a la prosperitat [i la recuperació de la plena ocupació]". En particular, l'autor explicita que el problema de l'atur no és "estructural": "Aquests bustos parlants que repeteixen que tenim un problema de llarg termini que no es pot resoldre amb remeis a curt termini [són] tan cruel[s] com neci[s]".

Per contra, l'autor del segon text basa la seva sinistra previsió en la influència de dos factors justament estructurals sobre el mateix model keynesià: la debilitat demogràfica i la pèrdua de competitivitat. En les seves paraules: "Una població que creix genera demanda de nous habitatges, d'oficines; [...] quan el creixement es frena, la demanda cau"; "Un altre factor de pes pot ser el pertinaç dèficit comercial, que va aparèixer als anys vuitanta i que des d'aleshores ha fluctuat però mai no ha desaparegut".

En definitiva, per a tots dos autors, inequívocament keynesians, la demanda és l'únic que determina la prosperitat i l'atur; la diferència és que el primer és optimista i no dubta que el sector públic (americà) està capacitat per acabar definitivament i de manera immediata amb la crisi a base d'un estímul puntual, per exemple amb una onada d'obres públiques (molt necessàries, per cert, als EUA), mentre que per al segon, en canvi, el govern hauria d'estimular la demanda al llarg de dècades per pal·liar un estat depressiu que ha esdevingut crònic. És significatiu que el primer autor tendeixi a parlar de crisi i el segon de depressió per descriure la situació actual.

Què separa els autors d'aquests dos textos? Molt poca cosa. Hem dit que tots dos són americans i keynesians. Afegim que el primer va publicar el seu llibre el 2012 i el segon el 2013. Afegim, finalment, que tots dos signen de la mateixa manera: Paul Krugman.

¿Com és possible que un economista prestigiós (signa tots els seus escrits com a professor a Princeton i premi Nobel) caigui en aquesta ridícula contradicció? No sóc capaç d'intentar respondre. El que sí que m'atreveixo a destacar és que la inconsistència no és exclusiva del camp keynesià. En un altre article ja vaig fer referència a la incongruència de les anàlisis de l'FMI (fortalesa de l'ortodòxia neoliberal que Krugman tant detesta) sobre la situació espanyola immediatament abans i immediatament després de l'explosió de la bombolla immobiliària.

Quina conclusió voldria que tragués el lector d'aquesta penosa exhibició? Que és erroni confiar en els models econòmics per explicar on som i per decidir què hem de fer. Aquests models no distingeixen entre societats en què l'electorat castiga o no castiga la corrupció política, entre governs que fan infraestructures pensant en el rèdit populista i els que les fan després d'un càlcul de cost-benefici, entre sistemes educatius que es perfeccionen al llarg de dècades i sistemes que es canvien " al compás de cada cambio de gobierno " per satisfer pulsions ideològiques, entre estratègies econòmiques que es basen en l'explotació del paisatge i les que es basen en la creació d'una base cientifico-tècnica. En definitiva, són models que no prenen en consideració la qualitat de les societats. Ara bé, el que l'experiència històrica demostra és que aquesta qualitat és l'únic que realment importa per determinar la prosperitat dels pobles. Dit d'una altra manera: el nostre futur depèn de nosaltres.

PUBLICITAT
PUBLICITAT