04/11/2016

Ajudar sense fer mal

3 min

Dissabte passat vaig publicar un article (“No són un negoci”) en què argumentava que no podem enfocar la immigració com si aportés un benefici econòmic als països receptors. Dimarts Miguel Pajares, president de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat, publicava una rèplica (“Tancar les fronteres no és una opció decent”), i l’ARA em demana que contesti als seus arguments.

Començaré dient que estic completament d’acord amb el títol de l’article de Pajares i amb el primer dels seus tres arguments, que és que no tenim legitimitat per tancar la porta a molts dels immigrants que proven d’entrar, ja que fugen de guerres i nosaltres estem compromesos moralment i legalment a acollir els refugiats amb independència de si fer-ho ens interessa o no. Així ho he defensat des d’aquestes mateixes pàgines (“Refugiats, tots. Immigrants, no tots”, 27-2-2016), per això aplaudeixo la resposta d’Angela Merkel a la crisi dels refugiats de Síria i d’altres països en guerra: que vinguin tots i ja ens arreglarem (“ Wir schaffen das ”), i per això lamento que els seus i la resta d’europeus l’hàgim deixada tan sola.

Considerem ara el segon argument de Pajares, que es refereix no als refugiats sinó als immigrants econòmics. Considera que rebre’ls no seria sinó una “certa compensació per l’espoli continuat dels països pobres per part dels rics”, una afirmació que concreta amb la colonització, amb l’evasió fiscal que practiquen les multinacionals i amb l’impacte del canvi climàtic, conseqüència d’uns gasos només el 10% dels quals estarien generats pels països pobres.

No comparteixo que es culpabilitzi els occidentals de la pobresa de certs països. Pel que fa al canvi climàtic, les emissions de CO2 per part de la Xina superen la suma de les dels Estats Units, la Unió Europea i el Japó. És cert que la colonització va ser sovint brutal i depredadora, i és cert que les multinacionals que operen als països pobres sovint evadeixen els impostos i participen de la corrupció local. Ara bé, ¿és culpable una infermera belga del que va fer el rei dels belgues al Congo a finals del XIX? ¿És culpable un jubilat italià de l’evasió d’impostos a les Filipines per part d’una multinacional amb la base a Milà i de la qual no és ni accionista? No discuteixo que la pobresa de certs països tingui culpables i que alguns (però no la majoria) siguin estrangers, però això no significa que també siguin culpables tots els seus compatriotes. “Els europeus” no som culpables de la pobresa del Marroc, de Romania o de l’Equador.

Finalment, considerem el que Pajares anomena “el moll de l’os de l’article de Miquel Puig, en què afirma que l’impacte econòmic de la immigració és negatiu”. Pajares cita diversos autors que “han estudiat en diversos països els moments en què s’ha produït un flux intens d’immigració [...] i les seves conclusions són que l’impacte [econòmic] és positiu”, i conclou que, “encara que sembli contradictori amb les lleis de l’oferta i la demanda”, les possibilitats d’ocupació dels autòctons i els seus salaris milloren.

Si el que diu Pajares fos sempre veritat, avui Espanya estaria vivint una etapa caracteritzada per la plena ocupació dels autòctons i la millora dels seus salaris respecte dels de fa quinze anys. Efectivament, a partir de l’any 2000 Espanya va experimentar un flux excepcionalment intens d’immigració que ha fet que en aquest moment hi hagi a l’Estat una proporció de nascuts fora del territori igual a la de la Gran Bretanya i més alta que a Alemanya, França o Holanda. La “dinamització de certs sectors de l’economia” de què parla Pajares no es veu per enlloc, però el que sí que es veu és el que prediuen les lleis de l’oferta i la demanda: l’empitjorament de les possibilitats d’ocupació i la depressió dels salaris.

Ara bé, ni tota la immigració és igual, ni ho són tots els països que la reben. Dient-ho de manera simple, l’impacte econòmic de la immigració depèn de la qualificació dels immigrants, de les tensions del mercat laboral al país receptor i de la generositat del seu estat del benestar. La immigració a Catalunya dels anys seixanta va ser econòmicament positiva perquè, tot i que la qualificació era baixa, hi havia una manca extraordinària de mà d’obra i l’estat de benestar era gasiu. La immigració va ocupar els llocs de treball poc qualificats que la població autòctona estava alliberant, en un cercle virtuós que beneficiava a gairebé tots. Preferiria equivocar-me, però la situació actual no s’assembla a aquella.

Rebre immigrants econòmics poc qualificats no és ni un negoci ni una obligació que se’ns pugui exigir; és un deure moral que hem de gestionar procurant no fer mal als nostres conciutadans més vulnerables.

stats