Publicitat
Publicitat

El Nepal, l’Índia i la Xina

La reacció espontània de molts catalans davant l’allau de persones que miren de travessar el Mediterrani per entrar a Europa ha estat pensar que si són pobres és per culpa nostra.

No cal ni dir que en alguns casos això és així, i, en aquest sentit, m’irrita que justament sigui el govern britànic el qui s’estigui oposant amb més vehemència a l’establiment d’un sistema de quotes per acceptar refugiats polítics. Tenint en compte que la invasió de l’Iraq (2003) és el factor determinant de la desestabilització de la regió, el que em semblaria raonable és que la “vella Europa”, que es va oposar a l’aventura, exigís que fossin els Estats Units, el Regne Unit, Espanya i Portugal els qui es fessin càrrec dels refugiats que ara fugen de Síria.

Tanmateix, la major part de les vegades els països miserables ho són amb total independència dels europeus.

El cas del Nepal, lamentablement d’actualitat, ho posa de manifest, entre altres coses perquè és un dels pocs països del món dels quals es pot dir que mai no ha estat envaït, ni pels occidentals ni per ningú. Tot i així, el Nepal és un país extraordinàriament pobre. Tan pobre que el seu PIB equival a 1,6 euros per nepalès i dia (que cal comparar amb uns 70 per català i dia).

Per què el Nepal és pobre? Com que el Nepal està situat entre l’Índia i la Xina, la comparació entre la trajectòria d’aquests dos països resulta enormement clarificadora.

Fa una seixantena d’anys tots dos països eren extraordinàriament pobres, però avui els ingressos mitjans d’un xinès són de 16 euros al dia, mentre que els d’un indi són només de 3. Per què aquesta diferència?

La Xina i l’Índia tenen aproximadament la mateixa dimensió demogràfica (uns 1.300 milions de persones). Constitueixen, doncs, mercats enormes. Pel que fa a l’estabilitat política, si bé s’han enfrontat entre si i han tingut problemes amb els veïns (l’Índia amb el Pakistan i la Xina amb Rússia i el Vietnam), tots dos països han estat fonamentalment en pau. Per a molts experts, la diferència rau en una característica de les institucions xineses: la meritocràcia.

A diferència de l’Europa medieval, on els guerrers dominaven l’escena, a la Xina el poder era exercit per oficials imperials seleccionats amb uns exàmens similars a les nostres oposicions. A partir de la dinastia Tang (618-907), i fins al 1905, aquest va ser el camí fonamental per accedir als càrrecs oficials, que, a la Xina, equivalien al poder i al benestar.

La història xinesa és, com gairebé totes, turbulenta, però el fil conductor ha estat la voluntat de recuperar tres objectius identificats amb un passat daurat: estabilitat, homogeneïtat i meritocràcia. Per a molts analistes contemporanis, l’èxit fonamental del Partit Comunista Xinès ha estat, a partir de les reformes de Deng Xiaoping, reconstruir l’estructura institucional tradicional; allò que, confusament, denominem confucianisme. Ara bé, la combinació d’estabilitat política, accés a un gran mercat i meritocràcia és una recepta segura per al progrés econòmic.

Considerem el cas de l’Índia. És cert que els britànics la van dominar progressivament, i a partir de la revolta dels sipais (1857-1858) de manera absoluta. Ara bé, sobre el paper l’Índia ha rebut el millor dels dos mons. D’una banda, els britànics hi van deixar l’estat de dret i una llengua i un sistema de comunicacions per carretera i ferrocarril utilitzables de cap a cap d’un enorme país que no havia estat unificat mai abans. De l’altra, la cultura autòctona -la hindú- ha sobreviscut inalterada.

Ara bé, la cultura hindú inclou el sistema de castes, que és el contrari de la meritocràcia. És cert que les castes no estan reconegudes legalment, però encara tenen un impacte enorme sobre la realitat.

Considerem el sistema educatiu. L’estat xinès va començar creant un sistema de primària universal, sobre el qual ha anat edificant la resta del sistema. Només ara les seves universitats comencen a despuntar.

Per contra, l’Índia va començar creant universitats però mai no ha aconseguit un sistema realment universal d’ensenyament primari. És inevitable concloure que la raó profunda és que la política índia ha estat dominada pel Partit del Congrés, que és un partit liderat per bramans (començant per Nehru). Ara bé, la primària universal beneficiaria sobretot les castes més baixes i els sense casta.

Pel que fa al Nepal, la seva cultura política és profundament hindú en el pitjor sentit de la paraula.

Resulta enormement significativa l’observació següent. El Nepal és una república des de l’any 2008. En aquests set anys ha tingut set primers ministres de tres partits diferents (el Partit del Congrés, el Marxista-leninista i el Comunista-maoista) i un de no afiliat. Tots set, sense excepció, són bramans, un col·lectiu que engloba menys del 15% de la població nepalesa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT