La política catalana s'ha accelerat des de l'Onze de Setembre. L'espectacular eclosió d'un projecte independentista transversal, optimista i aparentment majoritari ha provocat una reacció unitarista enèrgica, pessimista i també transversal, i la campanya electoral va permetre contrastar els projectes respectius. El debat, però, es va revelar molt pobre. Què s'hi va discutir? Quant trigaria la Catalunya independent a formar part de la Unió Europea, si la legalitat permet o no un referèndum i si la independència comportaria o no una perjudicial reducció del comerç entre Catalunya i la resta d'Espanya. ¿Amb quins arguments? En general, improvisats i bastant prims per totes dues bandes.
El resultat electoral ha paralitzat el debat, però la realitat segueix allà mateix: una majoria ha votat a favor d'un procés i els seus representants s'apresten a endegar-lo, els unitaristes s'hi oposen i l'Estat es mobilitza com sempre ho ha fet: amb la intenció de vèncer i sense preocupar-se de convèncer.
És possible que a Castella (per utilitzar el terme orteguià) li repugni argumentar perquè no sabria com fer-ho. L'Espanya que ha dirigit en els darrers trenta-tres anys ha fracassat: l'atur ha superat el 15% en dos de cada tres anys (!) i la modernització s'ha revelat dependent de les subvencions comunitàries (ha rebut l'equivalent a tres Plans Marshall!) i dels préstecs (l'equivalent a tres PIB!). Ara és hora de tornar-los, però Castella és incorregible: no sols manté un insensat projecte ferroviari Madrid-Galícia, sinó que encara aquesta setmana defensava a Brussel·les un d'encara més insensat entre Algesires i França passant per Madrid i perforant els Pirineus, com si ens sobressin els recursos. Mentrestant, els unitaristes catalans defensen el manteniment de l' statu quo com si fos la solució a tots els problemes, com si no fos evident que mantenir-se dins d'un estat que és la tercera vegada que supera el 25% d'atur és la garantia que els pensionistes no cobraran.
Catalunya també és fidel al seu caràcter, en aquest cas romàntic, i enceta el procés sense programa. No només sobre com anar-hi, també sobre on anar. Com si l'únic important fossin els sentiments i la voluntat.
Una part important de l'independentisme és reactiu: ha constatat que l'estat espanyol està en unes mans que ens porten a la catàstrofe i ha decidit que més val saltar. ¿Sabem on? No tinc cap dubte que una Catalunya independent formaria part de la Unió Europea des del primer minut, i no perquè ens hi tinguessin simpatia, sinó perquè hi tindrien interessos, però amb això no n'hi ha prou: dins de la Unió hi ha més d'un país no gens atractiu.
Cal definir un model polític i un model econòmic per a l'endemà. No n'hi ha prou assenyalant que la desaparició del dèficit fiscal suposaria un mannà. Benvingut mannà, però Espanya n'ha rebut un i no li ha servit de gaire cosa.
Els polítics han de governar i, alhora, han de marcar un projecte polític que inclogui una llei electoral que moderi la partitocràcia, una llei de partits que dificulti la corrupció i una organització administrativa més racional i més barata. Els economistes hauríem d'ajudar-los a dissenyar un model econòmic que eviti els errors que ha comès Espanya. No cal gaire imaginació: és qüestió de saber on volem anar. Madrid no sap si vol ser la capital d'un modest país europeu o de tot Llatinoamèrica; la dreta espanyola s'emmiralla en Amèrica: considera que la llibertat d'horaris, la flexibilització laboral i la reducció d'impostos ho curen tot, que els bancs han de dominar l'economia i que la riquesa es crea comprant i venent; l'esquerra espanyola sembla que vulgui una societat en què els governs ho controlin tot però on ni ells ni ningú no manin gens. Nosaltres ho hauríem de tenir més clar: Europa és casa nostra i els valors europeus són els nostres. Quan es va constituir la Mancomunitat, el model que tenien al cap els seus dirigents era l'alemany: cultura, telèfons, escoles professionals i laboratoris industrials. És un model basat en la tecnologia, que desconfia dels financers, amb impostos elevats i serveis públics potents, on els horaris comercials estan regulats, els sindicats participen en la direcció de les empreses i els grups de pressió més importants són els ecologistes i els industrials. És el model que ha acabat triomfant a Europa perquè és el que crea riquesa. Adaptar-lo no requereix gaire imaginació, però no hi ha ni un minut per perdre. Tenim una comissió per a la reactivació i havíem quedat que es faria una cimera social; no les qüestiono, només demano que, a més, pensem on volem anar.
