No sabem què ens ha passat a Barcelona

Assisteixo a una sessió pública en què un dirigent de Convergència analitza els resultats electorals. Sintèticament, la seva visió és la següent: “A les poblacions mitjanes i petites, on ja governàvem, el factor personal ha estat dominant i ens ha permès millorar els resultats; a la corona metropolitana, on no governàvem, la marca, identificada amb la corrupció i les retallades, ens ha fet mal i hem reculat; a Barcelona no entenem què ens ha passat, perquè hi hem treballat molt i bé”.

Al marge de la valoració que cadascú pugui fer de l’obra de govern de l’equip liderat per Xavier Trias, crec que val la pena posar de manifest que hi ha motius objectius per justificar la impotència del polític per entendre els resultats.

La política econòmica del PSOE, del PP i de CiU (però no del PNB) ha estat i està dominada per dues prioritats: crear ocupació i crear riquesa, identificant aquesta última amb el PIB. Ahir mateix vaig sentir Artur Mas manifestar que la seva prioritat és que es creïn llocs de treball, i tothora sentim Rajoy i els seus ministres vantar-se que el PIB espanyol està creixent per sobre del 3% anual i que s’estan creant centenars de milers de llocs de treball.

Aquestes polítiques han tingut un èxit extraordinari, i molts dels nostres problemes provenen del fet que considerem que han estat un fracàs.

Considerem els últims vint anys, un període que coincideix amb el boom turístic que ha transformat la Barcelona postolímpica. El PIB català ha crescut, en termes reals, més d’un 50%, una proporció que és extraordinària. En aquest període, el PIB alemany, per exemple, només ha crescut la meitat (27%). Pel que fa a l’ocupació, i encara que ens sembli el contrari, on abans teníem 100 treballadors ocupats, ara en tenim 140 (incloent-hi precaris). A Alemanya només en tenen 112 (incloent-hi minijobs ).

Sospito que quan el dirigent convergent diu que s’ha treballat bé, vol dir, entre altres coses, que a Barcelona s’ha seguit generant molta activitat i s’han seguit creant molts llocs de treball. Per aquest motiu, és natural que molts considerin que els resultats electorals posen en perill un model d’èxit.

Ara bé, mentre que el PIB català ha crescut aquell 50%, el PIB per càpita -que mesura a quant toquem- ho ha fet molt menys, de manera que, si l’endemà dels Jocs Olímpics tocàvem al 91% d’un alemany en termes de poder de compra, ara toquem a un 86%: de mitjana i en termes relatius, hem reculat. Com que els ingressos estan més mal repartits ara que fa vint anys, el resultat és que ara hi ha gent que se sent molt pitjor que abans.

No sols això, sinó que, encara que s’hagin creat tants llocs de treball, el nombre d’aturats és cada cop més alt: eren 538.000 i ara són 760.000. Mentrestant, a Alemanya (que és onze Catalunyes) el nombre d’aturats ha passat de més de tres milions a poc més de dos. No puc entrar a explicar la paradoxa (estic enllestint un llibre sobre això), però és lògic que on uns hi veuen feina ben feta altres hi vegin una estafa.

A la ciutat de Barcelona aquesta contradicció es manifesta d’una manera més aguda que enlloc. En primer lloc, perquè a les capitals es concentren molts dels triomfadors i molts dels perdedors i, en segon lloc, perquè el turisme, que justifica bona part del dinamisme de la ciutat, té un efecte degradador sobre barris que no són precisament els dels triomfadors.

Ningú no dubta que el turisme genera riquesa, però ningú no hauria de negar que també comporta costos en termes de molèsties, congestió i pèrdua de personalitat de l’entorn. Ara bé, costos i beneficis estan lluny de repartir-se equitativament. Els principals beneficiaris de l’èxit turístic d’un barri són els propietaris immobiliaris, perquè els preus s’hi disparen, mentre que els perjudicats són els veïns, que en pateixen les molèsties. Els veïns hi són, els propietaris potser no.

Abans del turisme la gestió urbanística de Barcelona havia perseguit (contra la dinàmica del mercat) l’homogeneïtzació dels districtes. Des del turisme, la sensació ha estat que la gestió de la ciutat ha estat al servei dels interessos dels hotelers i dels propietaris, i que el resultat ha estat la conversió de certs barris en parcs temàtics.

Colau ha insistit (no sempre amb encert) en la necessitat d’intervenir. A Trias l’han votat molts dels que creuen que Barcelona va bé.

Com que no tinc confiança en la capacitat de gestió de la gent aplegada al voltant d’Ada Colau, faig vots perquè el dirigent convergent comprengui que el que cal no és seguir insistint en l’augment del PIB i en la creació de llocs de treball de qualsevol manera, sinó de manera que els resultats estiguin més ben repartits, la qual cosa exigeix estar disposats a defensar el ciutadà dels interessos del capital. De fet, d’això va la política.