Publicitat
Publicitat

Notes sobre el Procés (16)

1. Un llarg combat. La metàfora del “xoc de trens”, mil vegades repetida, és una mala metàfora. Suggereix que el conflicte es resoldrà en una batalla única, una mena d’Harmagedon del qual resultarà o la independència de Catalunya o la seva submissió durant una altra generació.

El que està tenint lloc s’assembla més a alguna mena de combat per assalts i que pot guanyar-se o per KO (opció que no té l’independentisme) o per punts (opció que tenen tant l’independentisme com Madrid).

La lògica de l’independentisme és acumular “capital polític” -en expressió de Josep Ramoneda- a base d’enfrontaments, i és evident que el primer (el 9-N) li ha estat favorable: l’endemà tenia més “capital polític” que abans.

Madrid podria guanyar el combat en qualsevol moment si volgués fer-ho per punts: oferir el que garantia l’Estatut de 2006 convenientment reembalat (aquesta és, en el fons, la proposta dels terceraviistes, de Margallo i del PSOE a través de la Declaració de Barcelona), convocar un referèndum i guanyar-lo. És el que li recomanen el New York Times, el Financial Times i tants altres. El que passa és que Madrid vol guanyar, creu que pot guanyar i creu que ha de guanyar, per KO.

En definitiva, contra el que creuen tants independentistes, l’1 d’octubre no és sinó el segon assalt d’un combat que, anant-nos bé, serà molt llarg. Suposem que el referèndum té lloc i guanya el sí amb una participació raonable. El Parlament podrà proclamar la independència, però, entre altres opcions, Madrid seguirà tenint la de fer una oferta i sotmetre-la a referèndum. L’únic és que després de cada enfrontament guanyat, l’oferta haurà de ser millor que l’anterior.

2. Triar el camp i les armes. L’independentisme té la iniciativa perquè l’estratègia de Madrid és reactiva: veure-les venir esperant els errors o la dissensió dels independentistes.

Aquest privilegi és el que Puigdemont ha aprofitat magistralment anunciant un referèndum. Ara mateix, el conflicte ja no és independència / statu quo, sinó votar / no votar. Amb aquest plantejament, tot l’avantatge és per a qui de votar en fa bandera.

Ara bé, o bé per inconsciència o bé per necessitat, l’independentisme ha comès un error tàctic que ha estat aprofitat per Madrid: el reglament que regularà la tramitació de la llei del referèndum. El govern espanyol s’hi oposa adduint indefensió de les minories, una bandera atractiva. Si poden evitar-ho, els partits pro referèndum no s’haurien de fer forts en aquest assumpte, perquè els punts se’ls endurà Madrid.

3. La subordinació del PDECat. La llarga crisi del govern Puigdemont està transformant-lo en un govern d’ERC amb suport del PDECat: no hi ha hagut cap cessament/dimissió als departaments d’ERC; Puigdemont reitera que no liderarà el seu partit; els consellers que han entrat al govern o bé són independents (Ponsatí) o bé són dirigents de l’antiga CDC que no s’havien consolidat en la direcció del nou partit (Vila, Turull, Forn); i, finalment, Neus Munté, que sonava com a relleu de Mas, ha quedat descavalcada. ERC emergeix com el partit fort del govern, del Procés i, en certa manera, del país.

Aquesta supeditació no és dolenta per al PDECat, que necessita temps perquè la seva direcció es consolidi i per aclarir què vol ser de gran. El partit pretén, ara per ara, l’impossible: ser un partit nacionalista neoliberal. Els neoliberals consideren que els ciutadans són individus que es relacionen mitjançant contractes, i que l’estat ha d’interferir-hi el mínim possible: estat petit, impostos baixos, desregulació laboral, escola a la carta. Ara bé, el nacionalisme parteix de la base que els ciutadans són, a més, germans units per llaços de solidaritat, solidaritat gestionada per l’estat (regulació laboral, suport al feble, escola homogènia). La contradicció empeny el PDECat cap a un nacionalisme ètnico-cultural (la llengua) que té poc recorregut.

Els partits solucionen els seus conflictes allunyats del poder; si el PDECat ho pot fer participant en un, encara que sigui en posició subalterna, es pot considerar afortunat.

4. Els deures d’ERC. L’independentisme ha dedicat moltes energies a demostrar que la independència és viable i que el tracte que Catalunya rep de l’estat espanyol deixa molt a desitjar. Si no pateix un daltabaix amb el referèndum, seguir avançant exigirà passar a la fase constructiva: formular una proposta de país engrescadora per a molts. Però que no podrà ser-ho per a tots; ni tan sols per a tots els independentistes. Aquesta proposta no podia ser consensuada entre forces tan heterogènies com el PDECat, ERC i la CUP. Un cop aclarit que ERC és el nou pal de paller, no podrà demorar aquesta responsabilitat.