Pujol, condemnat

La decisió de l’Ajuntament de Manresa de retirar totes les plaques en què figuri la fórmula “Molt Honorable President Jordi Pujol” ha revifat un debat que es va iniciar en el mateix moment en què va confessar públicament un delicte fiscal i que està molt lluny d’haver acabat: què n’hem de fer, de la seva figura.

Per als seus enemics, interiors i exteriors, la cosa és clara: condemnar-lo, sense eximents de cap mena, com a delinqüent. Per als analistes més temperats, cal distingir entre l’obra del polític que va ser i l’obra del líder moral que va voler ser. Afegeixen que només el temps permetrà separar el gra de la palla, i que el judici de la història segurament serà mixt.

Mentre arriba aquest judici, el que el poble vol és esborrar-lo, com posa de manifest que, a Manresa, el PDECat no s’oposés a la moció.

Es comença a dir que aquest voler fer veure que Jordi Pujol no ha existit és injust i que constitueix un error perquè significa renunciar a la seva obra. És possible que sigui injust, però no que constitueixi un error.

Pot ser injust perquè l’obra política de Pujol és important i és positiva. A Espanya, per a la generació de Pujol la prioritat era l’estabilització de la democràcia; evitar, en paraules de Suárez, “ que el sistema democrático de convivencia sea, una vez más, un paréntesis en la historia de España ”. Suárez, Carrillo, González i Pujol van ser, sens dubte, les persones que més van fer per neutralitzar aquella maledicció.

A Catalunya, per a la generació de Pujol una segona prioritat era evitar que s’hi consolidés un sistema de partits fonamentat ètnicament, i, concretament, que quallés una oferta “lerrouxista”. Pujol no va ser ni l’únic ni el primer a combatre aquesta segona maledicció, però, sens dubte també, va ser qui més hi va fer. Per a desesperació de molts que consideraven que certs vots eren de la seva propietat, Pujol era capaç de fer forat en entorns sòlidament construïts sobre la immigració meridional. Per altra banda, en aquell moment també va ser important que fos capaç de construir un partit que incorporés des de tardofranquistes fins a independentistes.

El balanç no sols és indiscutiblement positiu sinó desproporcionat en relació al poder real que va arribar a tenir.

Més discutible és la seva obra com a governant, allò que ell denominava “fer país”. A diferència de Prat de la Riba -el gran mite de la governança catalana-, Pujol no va perseguir l’excel·lència, i aquest és un dels motius pels quals la trajectòria de Catalunya no ha estat substancialment diferent de la de la resta d’Espanya. Des d’un punt de vista economicista, resulta simptomàtic que el pes de Catalunya en el conjunt espanyol deixés de créixer a partir dels vuitanta, i que el PIB per càpita (la mesura estàndard de la prosperitat) no s’allunyés de la mitjana espanyola. És evident que hi ha camps en què Catalunya ho ha fet molt millor que altres comunitats espanyoles (la ciència o la sanitat pública, per exemple), però en cap d’ells perquè això fos una prioritat de Pujol.

A l’hora de “fer país”, l’obsessió de Pujol no era l’excel·lència sinó la identitat dels catalans: salvar la llengua, preservar les tradicions, crear símbols, gestionar des de Catalunya.

Doncs bé, és justament aquesta obsessió de Pujol per la identitat el que justifica una valoració positiva de la distància que els catalans d’avui volen posar entre ells i Pujol.

Un país el fan homes de carn i ossos i el fan mites. Els homes -i les dones- de carn i ossos tenen encerts i errors, grandeses i febleses. Pujol va ser un d’ells. Pujol va ser un home capaç d’anar a la presó per les seves conviccions, però va tolerar i va protegir la corrupció familiar. S’ha comparat Pujol amb Kohl: l’home que va tenir l’audàcia de reunificar Alemanya però que va permetre la corrupció per finançar el seu partit.

Però per construir una identitat, un país no en té prou amb governants de carn i ossos. També li calen mites, i el Pujol de la presó de Saragossa, de l’austeritat, de la memòria d’elefant i de l’incansable garbellar el territori hauria pogut esdevenir-ne un. Però no ho serà; no hi haurà carrers amb el seu nom, com sí que n’hi ha amb el nom de Prat de la Riba, Companys o Tarradellas i com, sens dubte, n’hi haurà amb el nom de Pasqual Maragall.

Sobre aquest punt la societat catalana ja ha dictat sentència, una sentència més pròpia d’una societat germànica que meridional, justament la mena de societat que tant Prat de la Riba com el mateix Pujol tenien in mente : una societat poc tolerant amb la immoralitat pública.

La condemna de Pujol és, en el fons, una bona notícia per als que ens importa, com a ell li importava, la identitat del nostre país.