Publicitat
Publicitat

Què volem dir quan diem indústria

Vaig tenir responsabilitats en la política industrial de la Generalitat entre el 1988 i el 1998. El president Pujol era un industrialista, i gràcies a això es va poder portar a terme alguna actuació remarcable, tant a l'hora de salvar empreses amenaçades de mort com de crear infraestructures de suport tecnològic. Per posar-ne dos exemples, Taurus va ser durant uns anys una empresa pública abans de ser reprivatitzada, i es va crear l'Idiada, que avui, en el sector de l'automòbil, és el centre tecnològic independent més important del món. Tot i això, jugàvem a la contra, perquè l'opinió pública identificava la indústria amb la contaminació, la conflictivitat i el passat. La retòrica de la "societat postindustrial", general a Occident, ens va coincidir amb l'èxit dels Jocs Olímpics, que semblaven un brillant primer pas cap a l'economia dels serveis. En aquest context, la deslocalització de la nostra indústria es va viure sense gaires escarafalls.

El clima era general, però no tothom va sucumbir-hi. Els bascos van continuar apostant decididament per la seva indústria, igual que ho va seguir fent Alemanya. Potser els bascos no tenien alternativa, però els alemanys sí, i, en canvi, no van fer res destacable perquè, amb la creació de l'euro, Frankfurt disputés a Londres una part del negoci financer.

Nosaltres estàvem equivocats i ells no. De la crisi n'ha emergit una Alemanya més potent que mai i un País Basc més ric que mai. Aquest últim no sols ha recuperat el lideratge en renda per càpita dins d'Espanya, sinó que constitueix l'única comunitat autònoma amb menys aturats que quan acabava la crisi anterior (1994).

En conseqüència, ara la industrialització està de moda. Proliferen els estudis i els programes públics que la propugnen: a la Unió Europea, als EUA... fins i tot al Regne Unit, el primer país i potser l'únic que d'una manera deliberada va sacrificar la seva indústria en benefici dels serveis (el 1925, revaluant la lliura per salvaguardar el prestigi de la City). Fonamentalment, es destaca que la indústria és la que arrossega la major part de la recerca i la innovació i que és la gran creadora de llocs de treball qualificats, el suport d'una classe mitjana que s'encongeix perillosament.

Com que la indústria està de moda, ara tot vol ser indústria, i es parla de la "indústria del joc" o de la "indústria financera" amb tota llibertat. No hauria passat el mateix fa vint anys.

El problema és que si de tot en diem indústria buidem aquesta paraula de contingut, la qual cosa és del tot desaconsellable en un moment en què considerem que hem d'orientar els nostres esforços en favor de la reindustrialització.

El nou president del Cercle d'Economia proposa identificar indústria amb estandardització: "Mercadona és nova indústria. Perquè les grans cadenes de venda al detall ja han estandarditzat els seus processos productius i de gestió com ho fan la Seat o la Nissan, la vella indústria manufacturera. Indústria nova també ho és el turisme, quan una cadena hotelera és capaç d'estandarditzar els seus processos de gestió".

D'acord amb aquesta definició, seria indústria McDonald's però no El Bulli, i no seria indústria ni un equip de soldadors (la soldadura estandarditzada la fan robots) ni la major part de l'alta tecnologia (ni els productes ni els processos d'una empresa que treballi en l'àmbit de l'espai estan estandarditzats).

Encara que la proposta sigui racional i per tant defensable, no es tracta d'una bona idea.

Si ara ens interessem per la indústria no és per la seva capacitat d'estandarditzar productes o processos, sinó per la seva capacitat de valoritzar la recerca i de crear llocs de treball qualificats en contraposició a aquelles activitats que només en generen de poc qualificats. Ara bé, una cadena hotelera (per utilitzar el mateix exemple que Antón Costas) crea no més de cinc llocs de treball qualificats per cada centenar de poc qualificats. El mateix pot dir-se de McDonald's. En canvi, gairebé tot el personal d'El Bulli era qualificat.

Tenim un gravíssim problema perquè des de fa una vintena d'anys el nostre sistema productiu ha estat incapaç de generar prou llocs de treball mitjanament qualificats. En canvi, ha estat una màquina de crear llocs de treball poc qualificats. Les conseqüències han estat unes taxes elevadíssimes d'abandonament escolar, d'immigració, de desigualtat i d'atur. Ens interessa reindustrialitzar-nos per canviar el model productiu, no per enganyar-nos amb les paraules.

Llegeixo que alguns partits polítics condicionarien la reducció de l'impost sobre el joc al nombre de llocs de treball que creï Barcelona World. Els aconsello que s'estudiïn les estadístiques laborals i que ho condicionin a la qualitat dels llocs de treball que s'hi creïn.