13/08/2017

La fi d’una marca

1 min

Quan era petit, els catalans bevíem “xampany del Penedès”. Per adaptar-se a la normativa europea, el mateix producte va passar a denominar-se cava. Jo, que havia viscut un procés similar amb el coñac i el brandy, vaig suposar que cava no quallaria. Tanmateix, amb una disciplina que em va admirar, els catalans van autoimposar-se la nova paraula. També altres coses: el brut en comptes del semi, marques desconegudes i més cares, ampolles amb grapa en comptes del filferro tradicional. Va ser un autèntic esforç col·lectiu per crear un producte propi capaç de competir amb el glamurós champagne francès. Una mostra -petita però significativa- de la voluntat dels catalans de ser al món amb dignitat.

Dissortadament, i un cop més, ens ha fallat l’espiral per fer diners fàcils a còpia de reduir qualitat i vendre barat. Els catalans tenim un problema amb les marques (i “Barcelona” n’és un cas paradigmàtic). Sabem crear-ne, però no sabem parar els peus als aprofitats que les parasiten.

stats