Els liberals de CDC aixequen el dit

Llegeixo a l’edició del 16 de març de l’ARA una crònica amb el títol d’aquest article. La meva primera reacció és pensar que l’últim que li faltava a Convergència Democràtica és un debat entre socialdemòcrates i liberals: el mateix que pensaria si llegís que els marxistes leninistes d’Iniciativa “aixequen el dit”. Em tranquil·litza llegir que el que ha fet el corrent intern Llibergència és elaborar un document en el marc del procés de “refundació” de l’esmentat partit i a sol·licitud del coordinador general, Josep Rull.

La lectura del document em tranquil·litza encara més, perquè constitueix una crida a construir una societat responsable, equitativa i lliure que em sembla que gairebé tothom podria signar, encara que utilitzi, potser intencionadament, un llenguatge de dretes (com, per exemple, quan propugna “una explotació racional dels recursos naturals”, en comptes de l’expressió “explotació sostenible”, que altres preferirien però que vol dir el mateix).

No obstant això, em sobten dues de les propostes que fa i em sobta allò que no diu. Anem a pams.

Em sobta que proposi “moderar el deute públic i reduir la pressió fiscal”. Ja sé que els liberals contemporanis (a diferència dels seus antecessors) són partidaris de minimitzar els impostos, però no sé com es menja l’objectiu de reduir el deute públic i els impostos simultàniament. A més, moltes coses ens allunyen dels millors països del món, però la pressió fiscal no n’és una. Així, i deixant de banda els països molt petits (de Luxemburg en avall), al món occidental només n’hi ha quinze que siguin alhora més pròspers (en termes de PIB per càpita) i més equitatius (en termes de la distribució de la renda després d’impostos) que el que és ara Catalunya. Doncs bé, només cinc tenen una pressió fiscal més baixa que la nostra, que és del 38% del PIB, però cap d’aquests cinc se n’allunya gaire (la tenen entre el 34% i el 37%). En canvi, els altres deu se situen entre el 44% i el 55% del PIB. Per acostar-nos a aquest envejable conjunt, la reducció de la pressió fiscal no figura entre els requeriments prioritaris.

La segona és la defensa del “xec escolar” com a “dispositiu per fer efectiva la lliure elecció de centre educatiu” per part dels pares. Es tracta d’una vella proposta de la dreta més radical (Milton Friedman i Von Hayek) que consisteix a deixar que els pares triïn si matriculen els fills en una escola pública (gratuïta) o en una de privada a qui el govern pagaria la mateixa quantitat que li costa una plaça en la pública.

Aquest “dispositiu” és aliè al model social europeu, que es basa en l’escola pública: tant a Finlàndia com a Suïssa, més del 90% dels alumnes hi cursen la primària i la secundària. No obstant això, a principis dels noranta va ser introduït a Suècia en el marc de la profunda revisió del seu estat del benestar. En un principi, el model va generar un intens desplaçament d’alumnes de la pública a la privada, però no s’hi va observar cap millora dels resultats, de manera que els seus defensors van demanar paciència. Vint anys després de la introducció del model, pocs dubten que ha fracassat. Tot i que Suècia és el desè país de l’OCDE en recursos dedicats per alumne, és dels pocs on el sistema educatiu ha perdut simultàniament nivell i equitat. La caiguda dels resultats a les proves PISA ha estat persistent i ràpida, de manera que en l’última (2012) els alumnes suecs ja van obtenir més mals resultats que els espanyols en cadascuna de les tres (lectura, matemàtiques i ciències). Diversos estudis sobre les causes del fracàs han posat de manifest que el clima a l’aula ha empitjorat molt (Suècia té la proporció més alta dins l’OCDE d’alumnes que arriben tard a classe, un clima disciplinari pitjor i un grau més baix en els alumnes de perseverança en l’esforç) i que les escoles privades posen sistemàticament notes massa benèvoles. En definitiva, ara que el model està desacreditat, ¿a què treu cap proposar-lo per als alumnes catalans?

En canvi, trobo a faltar al document una aportació que correspondria fer als liberals i que em sembla cabdal en el marc de la “refundació” de Convergència. Per a molta gent, aquest partit ha prioritzat la defensa dels interessos de les empreses per sobre del patiment del poble (aquesta és la crítica que representa Colau, per exemple); per a molta gent, aquest partit ha tingut una actitud massa tolerant amb la corrupció.

Ara bé, en l’essència del liberalisme hi ha la pulcritud en la gestió dels afers públics i la protecció al ciutadà dels abusos de les empreses.

En definitiva, em fa l’efecte que el pensament liberal té molt a dir en la “refundació” de Convergència, però no necessàriament en la línia de reduir els impostos o de reformular el model escolar.